Divendres passat vaig assistir a un concert d’orquestra, solistes i corals a la recentment estrenada basílica de la Sagrada Família. L’obra era el Pessebre de Pau Casals, i no entraré a valorar l’aspecte musical perquè malgrat que fa molts anys que assisteixo a aquest tipus de concerts, sobretot de corals, coses de la família, no hi entenc.
No es pot negar que bona part dels assistents hi érem perquè una ocasió de poder veure com havia quedat la Sagrada Família no es presenta cada dia. Assabentats pels mitjans de comunicació de les cues d’hores, que es fan cada cap de setmana de gener, per veure la basílica en qüestió no era el cas deixar-s’ho perdre.
Així doncs fem una cua no massa llarga i entrem. La primera sensació és d’immensitat, és molt gran per dins, i malgrat que s’hi ha allotjat més de tres mil persones pel concert i que entre orquestra i corals en sumen tres-cents més, els humans quedem relativament insignificants. La segona sensació és “kamako”, la veritat és que fa goig. La combinació d’estructura i algunes parets antiga i altres parets, finestres i detalls moderns dona una barreja molt adequada.
Quan comença el concert tenim una altra sensació. La quantitat de pedra, de columnes, la seva alçada, i que no hi hagi res de fusta, cortines o materials càlids, fa que el so es perdi per les alçades suposo. Els que estan a la nau central i a les files de més endavant diuen que ho han sentit bé, però la resta del públic no. Hi ha gent als laterals de la nau principal i a les zones a banda i banda de l’altar de la nau principal. Unes pantalles de televisió repartides per tot el temple permeten veure els músics. Quan va aparèixer el primer solista ens vam quedar parats de no sentir-lo, veiem que cantava, per la pantalla, però quasi no el sentíem. Els cors, per contra, se sentien força bé, tot i que un cor de tres-centes persones a un lloc amb bona acústica seria impressionant, i aquí no va ser el cas.
I quan portem una estona de concert, la última sensació és de fred. Feia molts dies que a Barcelona no en feia i la casualitat va fer que el concert fos justament en onada de fred, coses de la natura, ves què hi farem. Però quan dic fred vull dir molt fred, calculo que uns 7ºC. Per la pantalla veies el que tocava la flauta travessera com li tremolava. El públic s’anava posant a sobre tot el que tenia, bufandes, gorres, mocadors, tot anava tapant el sofert públic.
Alhora la gent es va començar a moure. En teoria marxaven sota la consigna que vaig escoltar “Amb el fred que fa i per no sentir res, marxem”, però és clar, la gent no havia anat a la Sagrada Família per marxar al cap d’uns minuts, així que es quedaven passejant, mirant enlaire, fent fotos, uns tornaven, altres s’incorporaven als que marxaven, vaja mogudet, un concert mogudet com no havia vist mai.
En resum, malgrat no entendre de música diria que els solistes, la orquestra i les corals ho van fer molt bé, i té seu mèrit treballar en aquelles condicions. L’espectacle de la música en aquell entorn era molt maco, però l’acústica, per la majoria, i el fred ho van deslluir.
No es pot negar que bona part dels assistents hi érem perquè una ocasió de poder veure com havia quedat la Sagrada Família no es presenta cada dia. Assabentats pels mitjans de comunicació de les cues d’hores, que es fan cada cap de setmana de gener, per veure la basílica en qüestió no era el cas deixar-s’ho perdre.
Així doncs fem una cua no massa llarga i entrem. La primera sensació és d’immensitat, és molt gran per dins, i malgrat que s’hi ha allotjat més de tres mil persones pel concert i que entre orquestra i corals en sumen tres-cents més, els humans quedem relativament insignificants. La segona sensació és “kamako”, la veritat és que fa goig. La combinació d’estructura i algunes parets antiga i altres parets, finestres i detalls moderns dona una barreja molt adequada.
Quan comença el concert tenim una altra sensació. La quantitat de pedra, de columnes, la seva alçada, i que no hi hagi res de fusta, cortines o materials càlids, fa que el so es perdi per les alçades suposo. Els que estan a la nau central i a les files de més endavant diuen que ho han sentit bé, però la resta del públic no. Hi ha gent als laterals de la nau principal i a les zones a banda i banda de l’altar de la nau principal. Unes pantalles de televisió repartides per tot el temple permeten veure els músics. Quan va aparèixer el primer solista ens vam quedar parats de no sentir-lo, veiem que cantava, per la pantalla, però quasi no el sentíem. Els cors, per contra, se sentien força bé, tot i que un cor de tres-centes persones a un lloc amb bona acústica seria impressionant, i aquí no va ser el cas.
I quan portem una estona de concert, la última sensació és de fred. Feia molts dies que a Barcelona no en feia i la casualitat va fer que el concert fos justament en onada de fred, coses de la natura, ves què hi farem. Però quan dic fred vull dir molt fred, calculo que uns 7ºC. Per la pantalla veies el que tocava la flauta travessera com li tremolava. El públic s’anava posant a sobre tot el que tenia, bufandes, gorres, mocadors, tot anava tapant el sofert públic.
Alhora la gent es va començar a moure. En teoria marxaven sota la consigna que vaig escoltar “Amb el fred que fa i per no sentir res, marxem”, però és clar, la gent no havia anat a la Sagrada Família per marxar al cap d’uns minuts, així que es quedaven passejant, mirant enlaire, fent fotos, uns tornaven, altres s’incorporaven als que marxaven, vaja mogudet, un concert mogudet com no havia vist mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada