Tuc de Mulleres des de la boca sud del túnel de Viella

El Tuc de Mulleres es considera un dels 3000’s més fàcils, sobretot si es puja per la vall de l’Escaleta, la que ve Benasc, Llanos del Hospital, Aigualluts i va pujant fins quasi un altiplà que separa el Tuc de Mulleres del pic de Salenques, el de la famosa cresta. Pel costat català no és tant senzill. De la boca sud del túnel de Viella fins al Tuc hi ha un desnivell de 1400 metres. Aquestes valls de la capçalera de la Noguera Ribagorçana són de desnivells importants, són dures de pujar, l’aigua hi baixa amb potència, i n’hi ha molta, és alta muntanya pura i dura.

L'objectiu: Tuc de Mulleres

Les primeres llums sempre tant maques

Molta aigua arreu

La part de baix de la vall és preciosa, els meandres que fa el riu, el bosc de faig i d’avellaners amb l’aigua pel mig, després els prats plens de flors. Però el camí no dona facilitats, des del primer moment ja es troben pedres i passos de torrents, no es pot badar ni un moment. A mesura que pugem anem veient els cims de la vall de Conangles i els Besiverris. 

El Tuc de Mulleres i el nou refugi

El nou refugi, al fons Conangles i Besiverris

 

Més amunt s’arriba al nou refugi, situat una mica més amunt que l’anterior, pel que el camí per anar al Tuc no necessariament passa pel refugi. Es perd una mica d’alçada i s’entra a la zona on, pel juny, hi ha roca i neu. Cap a 2600 metres l’itinerari ja és tot per neu. Però lamentablement el seu estat no és gaire bo, molt tova, la qual cosa vol dir que t’ensorres i rellisques. Ens posem grampons, perquè hem vist les marques a la neu dels que han passat abans. Dona més seguretat, si més no mental. Així anem pujant fins quasi a tocar el coll on el pendent s’accentua. És el pas més delicat de l’excursió, amb molta cura acabem de pujar fins a tocar la roca. Una grimpada curta fins a la cresta i ja es veu que per l’altre costat és més fàcil i el Mulleres és a tocar.

Queda molta neu encara

Estanys de Mulleres

El tram més delicat, tocant al coll, vist des del cim

La vista des del cim és impressionant, tota la cresta del massís de la Maladeta amb l’Aneto al mig, la vall de Barrancs, la Forcanada i al fons les muntanyes de l’Aran. Es veuen moltes més muntanyes, però no es pot badar, la baixada ens preocupa , més tard, més calor, més pastosa estarà la neu, així que després de menjar una mica i les fotos, cap avall. 

El massís de la Maladeta complet

La Forcanada i muntanyes de l'Aran

Com preveiem en arribar al pas delicat la neu està pitjor. Ara hi ha passat més gent i s’ha format un tobogan que fa por, l’estany del fons està uns 500 metres més avall de la pala on estem. Amb molta cura a cada pas i confiant en el piolet anem baixant, els peus rellisquen de mala manera. Superat aquest tram la cosa millora, i ja es pot baixar ràpid per la neu. 

Verd i aigua tota l'estona

Última mirada al Tuc de Mulleres

Es fa pesada la part de baix, perquè ja es porten molts metres acumulats de desnivell, però el paisatge segueix sent tant o més maco que al matí. 

Hem fet una gran excursió!.