Google Website Translator Gadget

dijous, 26 de juliol de 2012

Arbres vells: mesura, l’avet de 509 anys sota Els Encantats (Espot, Pallars) i el que ha viscut


El CREAF és un centre de recerca i aplicacions forestals al que l’any passat els van encomanar un inventari dels boscos de Catalunya. Arrel d’una notícia apareguda a la premsa vaig tenir coneixement que en aquest estudi i en el Pallars Sobirà s’havia trobat un avet de 509 anys al peu dels Encantats i en vaig deixar constància en aquesta entrada del blog.

Tenia interès en veure l’avet i entre la Casa del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici d’Espot,  i un tècnic del CREAF, vam muntar una sortida per anar a trobar l’avet i algun pi negre conegut per la seva antiguitat.

L’aspecte general d’un arbre enganya molt sobre la seva antiguitat. Els arbres que vam veure tenien uns diàmetres i alçada molt normals, passaven quasi desapercebuts enmig del bosc o la muntanya. Això es deu a la dura climatologia de la zona que fa que no creixin gaire en volum mentre creixen en edat. A altres llocs de Catalunya i amb altres espècies els arbres donen resultats més espectaculars.

Pi que després de mesurar les mostres extretes ha resultat de 600 anys




El tècnic del CREAF va fer un parell de mesures de la vellesa i dimensions dels arbres. Amb una barrina gegant es fa un foradet. Per l’interior de la barrina s’hi introdueix una espècie de guia que en treure-la s’obté la mostra de l’arbre. Un cop es té la mostra es posa dins una regleta estoig i es subjecta amb cinta adhesiva de pintor. Un cop acabat el treball de camp s’escaneja la regleta i s’obté una gràfica  amb el creixement de l’arbre per cada any de vida.

Ja tenim la mostra


Tapant el forat per prevenir malalties
Ja no es veu el foradet
El procediment de mesura és molt respectuós amb l’arbre. Un cop s’ha acabat de treure la mostra es tapa el forat amb un producte que eviti que l’arbre agafi alguna malura per culpa de l’extracció de la mostra. En acabar, amb alguna petita escorça que es trobi pel terra, s’enganxa sobre el producte per què no es vegi el forat.

El creixement de l’arbre no és uniforme al llarg dels anys. Si neix enmig d’altres arbres que li tapen la llum el seu creixement és molt lent. Per contra, si al llarg de la seva vida el nostre arbre es troba amb una tala general però ell es salva de que el tallin, el seu creixement serà elevat, ja que té tota la llum per ell. Tot això és de sentit comú però és bo comprovar-ho amb el gràfic corresponent a l’avet de 509 anys. Mireu la foto, uns anys no creix, després es dispara, i quan ja és molt vell torna a créixer espectacularment. 

Mostra escanejada que dóna els creixements anuals (l'avet de 509 anys és la línia vermella)

L’inventari que va fer el CREAF agafava unes parcel·les de cada bosc. Per triar les parcel·les van comparar fotografies actuals amb altres de fa 70 anys, per deduir si hi havia hagut tales importants. On menys s’havia talat es podia esperar trobar arbres més vells, però això no vol dir que en altres parcel·les no se’n puguin trobar de més vells encara. Com aquests arbres ni poden haver més, ja que com hem dit l’aparença enganya. Cal dir també que aquests arbres no estan situats al costat dels camins sinó al mig de la muntanya o del bosc.

L'avet de 509 anys
Finalment m’agrada pensar que arbres com aquest han viscut fets històrics com la primera volta al món per Juan Sebastián Elcano el 1522 i els segons viatges dels descobridors d’Amèrica, el Corpus de Sang de 1640 i la Guerra dels Segadors, o que Nicolau Copèrnic, defensi que la Terra, com tota la resta de planetes, descriu "una revolució anual al voltant del Sol, on es troba el centre del món". Com a data curiosa l’avet va néixer quan va morir l’últim compte del Pallars, Hug Roger III, el 1503.

I per situar la societat de llavors a l’any 1515 Barcelona tenia 28.750 habitants (com ara Premià de Mar) i Catalunya 314.000 (una mica més que ara l’Hospitalet de Llobregat), però Espot 100, una tercera part que actualment.

Si aquests arbres parlessin ...

Al cap d'uns dies de l'excursió el tècnic del CREAF ens ha informat del resultat de les mostres recollides i hem tingut sorpresa. El primer pi que vam mesurar feia 99 cm de diàmetre i 10,8 metres d'alçada i 558 anys! L'altre era més gran, 130 de diàmetre i 13 metres d'alçada, però "només" 307 anys. Però si es té en compte que en cap dels dos casos es va poder arribar amb la barrina fins al centre de l'arbre el tècnic diu que podem assumir que el primer pi passa dels 600 anys.

Conclusió: al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici estem rodejats de pins i avets molt antics, i n'hi han més del que sembla.



dijous, 19 de juliol de 2012

Una volta per l'alta vall de Son: Fogueruix i Campolado


L’excursió d’avui és una circular molt interessant amb punt de sortida i arribada el Centre de natura de les Planes de Son. Des d’aquest punt hem anat a buscar el camí que puja cap al refugi del Pla de la Font. La part de camí amb pendent més fort es segueix un rierol encantador entre bedolls i pins, i a continuació s’entra en un mixte de bosc de pi negre i prats que ja no s’abandonen en tota l’excursió. 




El camí avança cap al sud pujant suament fins que en travessar una pista deixem el camí que agafarem després cap a Campolado i pugem al refugi.  En poca estona som al refugi del Pla de la Font, una excel·lent base d’excursions de la zona. 


Vista cap al Teso i la zona de Campolado

Refugi del Pla de la Font
L’excursió obligada és pujar al coll de Fogueruix, unes excel·lents vistes per la poca estona que es triga en arribar-hi. Però avui nosaltres volem anar al Pic de Quartiules, cap a l’esquerra del coll. El guarda del refugi, el Sergi, ens dona unes precises indicacions i fem camí cap al cim. Segons el mapa de l’Alpina l’autèntic Quartiules té 2226 metres però no es veu res perquè està ple de pins, així que anem cap a l’extrem del prat on s’hi veu una fita que sembla més un cim i té una vista excepcional. Aquesta punta fa 2 metres menys però per nosaltres, i pel guarda, és l’autèntic cim. 

Coll de Fogueruix

La vall de l'Escrita, Sant Maurici, des del Quartiules
 
Pui de Linya des del Quartiules

Vista des de la Pica d'Estats fins al Salòria, des del Quartiules

Pinetó, Roca Blanca i Teso, caminarem per sota aquesta carena

El bosquet que envolta el cim del Quartiules i la zona del Mont Valier al fons

Per baixar el Sergi en ha recomanat, per variar, buscar un camí que baixa directe i no passa pel coll de Fogueruix, i així ho fem. Descansem i bevem una mica al refugi, agraïm les indicacions que ens ha donat i anem avall. Un cop a la pista agafem el camí de Campolado. Aquest va planejant a uns 1900 metres per sota dels cims del Pinetó, Roca Blanca i Teso. És una meravella que recomano a qui no hi hagi estat: prats, rierols, vistes, és fàcil veure animals.

Campolado, prats plens de flors

Campolado, al fons Roca Blanca i Teso

Campolado, al fons Quartiules i Fogueruix, d'on venim

Campolado

Campolado
Al final del camí que travessa Campolado s’arriba al Pas del Coro, un coll que divideix les aigües entre la Bonaigua, final de la vall de Cabanes i l’àmplia vall de Son. Un cop aquí ja només ens falta baixar a les Planes de Son. El camí segueix verd, la vegetació torna a canviar, comencen els bedolls i després els avellaners. Podem dir que quasi tota la volta hem estat trepitjant prats. Això no serà sempre així, però aquest any amb les pluges i temperatures d’aquest inici d’estiu ho han afavorit.

Ja arribant al Pas del Coro

Teso arribant al Pas del Coro

Baixant ja cap a les Planes de Son, al fons la carena Pinetó, Roca Blanca i Teso


dimarts, 17 de juliol de 2012

Excursió amb vistes per la part alta d’Espot


Hem tornat a pujar a Campo i gaudir de les immillorables vistes panoràmiques de la zona. Des de l’estació d’esquí d’Espot es pot guanyar una mica d’alçada per pistes forestals fins un encreuament a 1800 metres, on la pista principal segueix amunt cap al coll de la Creu de l’Eixol amb unes vistes sobre la part alta de l’estació d’esquí. L’altra pista porta cap  a Campo. En aquesta zona fa anys s’hi havia traçat un circuit d’esquí de fons, ara encara en resten els panells indicadors. Un encreuament més cap a l’esquerra ens porta a Campo, un espai a quasi 2000 metres de prats i pi negre amb bones vistes. És dels llocs que val la pena.



Fem cas a la recomanació de la guia “Raquetes pel Pallars Sobirà” de Xavi Gros i Luisa Capilla i seguim cap al pic Rossell, un cim entre pins. A continuació ens recomanen seguir la carena cap al Cap de la Socarrada. Això ja és més llarg i així anem pujant turonets o bonys de la carena boscosa fins que cap al final es veuen les millors vistes. El Cap de la Socarrada té 2266 metres i des d’aquí ja es veu molt aprop el coll de la Creu de l’Eixol. Aquest tram és espectacular amb vistes de 360 graus, es veuen muntanyes de l’Aran, França, Andorra, l’Alt Urgell, la Cerdanya i els dos Pallars.

Panoràmica de 360º tocant a la Creu de l'Eixol, al mig el Cap de la Socarrada

Pista cap a Escart des de la Creu de l'Eixol


Ja només ens falta baixar al coll de la Creu de l’Eixol i seguir per la pista fins a l’encreuament on tenim el cotxe. Però en arribar al coll trobem les marques dels camins vius, un dels quals baixa a Espot, llàstima que hem de recollir el cotxe! L’agafem un tros per estalviar la volta que dona la pista pel Clot de la Bassa, fins que el camí va cap a l’estació d’esquí i nosaltres hem de planejar cap a la dreta, així que tornem a agafar la pista fins a l’encreuament on hem deixat el vehicle. 

Clot de la Bassa encerclat per Les Picardes, el Sudorn i la Pala d'Eixe

Part superior de l'estació d'esquí d'Espot

La volta seria  més elegant deixant el cotxe a l’estació d’esquí, així des de l’Eixol es baixaria pels camins vius fins a l’estació d’esquí, però el desnivell seria de 200 metres més.


dimarts, 10 de juliol de 2012

Un gran llibre: Manual de orientación


Estic llegint un llibret que resulta força més interessant del que semblava a primera vista. Vaja, que em pensava que ho sabria tot i res més lluny de la veritat! Es tracta del “Manual de orientación” editat per l’Editorial Alpina, de llarga trajectòria en el món de l’excursionisme. 

Els autors dels diversos temes són: Xavier Soler i Marcel·lí Ferrer (interpretació de mapes i instruments), Àlex Balari (GPS), Josep M. Musachs (origen del GPS, projecte Galileo, treball amb mapes), Lluís Capdevila (tècniques d’orientació), Domingo Pliego (senderisme), Néstor Bohigas (curses d’orientació) i Belén Gómez (meteorologia).




Tan sols amb el primer capítol, sobre entendre els mapes, ja he aprés que la cartografia va néixer a Grècia, que els grecs ja sabien que la Terra era esfèrica, que van idear el sistema de coordenades geogràfiques latitud i longitud. Que Claudi Ptolomeo, al segle II, és l’autor del primer atles que es coneix i que els seus treballs no van ser superats fins al segle XVI, ja que els romans, tan pragmàtics van abandonar la cartografia matemàtica per la de finalitats militars, d’enginyeria i administratives.

També ens explica les diferències entre cota el·lipsoïdal i geomètrica, la Terra és un el·lipsoide. Aprenem sobre el famós Datum  i la orientació dels mapes, el nord magnètic, el geogràfic, la declinació... vaja que això promet i només estic a la pàgina 26. 

Més endavant veig que hi ha el principi físic de l’altímetre, l’historia i actualitat del GPS, el projecte Galileo, les corbes de nivell i els càlculs de coordenades i distàncies, el que es necessita saber de mapes digitals, amb calibració i georeferenciació, diverses tècniques d’orientació. Després passa als senders de gran recorregut i les curses d’orientació amb aquells mapes sense noms. I acaba amb nocions de meteorologia. 

Als qui ens agraden els mapes i les muntanyes, per 10 euros que costa el llibret, no trobareu millor entreteniment per l’estiu.