Google Website Translator Gadget

dimarts, 20 de desembre de 2011

Canigó, més que un poema èpic de Verdaguer


Vaig anar a veure Canigó de Jacint Verdaguer al Teatre Nacional de Catalunya i no puc deixar de fer algun comentari relacionat amb la muntanya. Vull dir que no comento la vàlua de Lluís Soler, quina memòria i quina veu!, ni la del músic, però a mi em van impressionar dues coses. Per una part, el gran coneixement de la natura que tenia Verdaguer. Es nota en les descripcions que fa, hi cita tot el que es veu caminant per la muntanya, animals, vegetals, roques, aigua, gel, estrelles, en versió poètica, és clar. Impressionant!. 

D’altra banda, admiro l’enorme coneixement que tenia de totes les valls i muntanyes del Pirineu. Amb els adjectius que posa a les valls o muntanyes es nota que hi ha estat, que n’ha copsat l’essència de cadascuna. “Com jardinera, la vall d'Eyne'ls mostra” o “en Cabdella, en Espot y Biciberri constelacions d'estanys d'atzur y vert”. 

Escoltar el cant IV, el passatge que sobrevola i descriu el Pirineu des de la carrossa de les fades, fa disfrutar només d’imaginar-ne la visió. La versió que recita en Lluís Soler és més depurada que l’original, diria que es concentra més en les valls i muntanyes, però, ja que no la tenim, us aconsello donar un cop d’ull al text original del que he posat l’enllaç (és massa llarg per reproduir-lo). 

Comença pel Pla Guillem sota el Canigó, va cap a la Collada Verda i Costabona, i així va citant la vall d’Eyna, la Cerdanya, Núria, Ribes i el Freser, el Coll de Finestrelles i el Puigmal, on ens diu la vista que té. Toses, Pla d’Anyella, Alp, Clot de Moixeró, Cadí, la canal del Cristall, i explica com el Segre va “enfondint” el llit a la Cerdanya, guardada per “quatre ciclòpiques torrelles” Noufonts, Carlit, Canigó i Meranges. Segueix del Puigmal cap al Cadinell on troba el Pedraforca, cap al Salòria, la Seu d’Urgell, la unió del Valira i el Segre, Setùria, el riu de Santa Magdalena, li amaga els ermitans de Sant Joan de l’Erm, veu Rubió, Collegats i l’Argenteria. 

Vola cap als cingles del Montsent, cascades de Gerri, Cabdella, Espot i Biciverri, i les tres valls del Pallars “que semblen solcs que gegantina rella a les tres branques del Noguera ha obert”. I veu Boí, i la roca dels dos Homes Encantats i cita l’Aneto on comença la descripció de la Maleïda (Maladeta) que l’impressiona molt i s’hi recrea en explicacions: “mirau sa gegantina altura: se quedan Vignemale y Ossau á sa cintura, Puig d'Alba y la Forcada li arriban á genoll; al peu d'aqueix olímpich abet de la montanya, son sálzers les Alberes, Carlit es una canya, lo Canigó un reboll”. 


Es desfà en explicacions de l’estil “Qué son los Pirineus? serpent deforme  que, eixint encara de la mar d'Asturias, per beure l'aygua ahont se banya Ampurias, atravessa pe'l mitj un continent”  i cita  el Mediterrani i l’Atlàntic, Espanya i l’Ebre, els Picos d’Europa, el cap de Creus. Torna cap a Viella i Lys, la vall d’Aran, “Vora'ls turons de Montoliu y d'Orla s'obre'l Pla de Beret á ses mirades” i d’aquí cap a la creu de sant Valier, Coflens i Isil, cap als llacs d’Aube, Tristany, Puig d’Alba i Fontargent, les valls d’Ordino i Incles. Contorneja la Coma d’Or herbosa, Font Viva, i el Carlit que “quaranta estany blavosos lo coronan” i acaba “Com áliga real que'l vol abaixa, declina'l carro d'or á la Bullosa”. I retorna al poema èpic que és Canigó.

Com veieu un viatge fantàstic pel nostre Pirineu en que quasi no hi falta res. Suposo que no devia haver caminat per Vallfarrera i per Cardós, i per això no apareixen a Canigó.

dimecres, 14 de desembre de 2011

Refugis de la vall de Santa Magdalena. De l’Alt Urgell cap al Pallars


Entre Rialp i Llavorsí a la Noguera Pallaresa se li ajunta un riu important. Quan es passa per la carretera el rètol indica el Romadriu, però aquest és el nom que es dona al tram final de la vall de Santa Magdalena. Fa molts anys, en una estada a Sant Joan de l’Erm, ens van indicar de visitar l’ermita de Santa Magdalena, pel que es baixava per una pista fins travessar el riu que porta el seu nom, i seguint per una pista en molt mal estat s’arribava a l’ermita. Recordo d’aquella estada que els guardes del refugi ens van avisar que, a una hora determinada de la tarda, no deixéssim les criatures corrent pels volts del refugi. El motiu era que passaven, justament per allà el mig i relativament ràpid, una corrua de cotxes que venien de la pista de Santa Magdalena. Eren contrabandistes i venien de més enllà, d’Andorra suposo. Va ser el primer contacte amb la vall de Santa Magdalena.

Sant Joan de l’Erm és a l’Alt Urgell, a la part alta de la vall de Castellbó. Va ser el primer lloc on es va practicar l’esquí de fons a Catalunya. El nom ve de l’ermita de Sant Joan de l’Erm Nou situada a tocar del xalet-refugi i les pistes d’esquí. És un lloc encantador rodejat de boscos on s’hi practica l’esquí de fons a l’hivern. Les habitacions del refugi donen directament al prat i enmig de l’edificació en forma de L s’hi troba una estança amb una enorme llar de foc rodona.

Hem citat Sant Joan de l’Erm Nou el que vol dir que n’hi havia un de Vell, i aquest Sant Joan Vell es troba al Pallars. Havia estat una hostatgeria molt antiga, hi ha referències de l’any 944, perquè era un lloc important de pas entre la vall del Segre i la de la Noguera Pallaresa. Ara es veuen tant sols unes ruïnes que ocupen força espai, però hi havia hagut quantitat de dependències en forma d’hostal, botigues, carnisseria, a més del santuari. Pel que expliquen els panells informatius que s’hi han col·locat recentment, a l’època d’estiu, s’hi feien diversos aplecs que aplegaven fins a dos o tres mil persones.  A l’any 1935 hi va haver un incendi, sembla que provocat, que amb la posterior guerra i a més situat en la línia del front, van causar el ruïnós estat actual. 
Sant Joan de l'Erm Vell
Font del Cobert a Sant Joan de l'Erm Vell
Runes de Sant Joan de l'Erm Vell

 

També es pot llegir en els panels que, a primers del segle XX, hi anava algú amb interessos diferents als de les costums socials de l’època, perquè aquest lloc els permetia desconnectar d’aquest costums i dedicar-se a llegir, a passejar o estirar-se sota un pi. Les explicacions recorden una mica l’estil de vida i les crítiques als seus contemporanis del mític compte Henry Russell, ell a les coves del Vignemale i els seus colegues als balnearis de Bagneres de Luchon, que tant bé descriu a “Recuerdos de un montañero” i que va morir a la mateixa època, el 1909, després de ser un dels pioners de la conquesta dels cims pirinencs.


Des de Sant Joan Vell una pista connecta amb la carretera de l’estació d’esquí de Portainé. A mig camí es troba un refugi lliure anomenat de la Pega, que és el nom del torrent que passa a tocar del refugi. 
Refugi de la Pega

Font del refugi de la Pega, completament glaçada
Poc abans d’arribar a la carretera de Portainé un trencant de la pista baixa cap a Montenartró, el poble més enlairat de la vall de Santa Magdalena (1300 m). A Montenartró hi havia hagut una abadia que dona nom al nou Refugi de Montenartró, l’Abadia. El porten uns guardes molt qualificats i amb il.lusió perque els estadants s'hi trobin a gust i visquin experiències inobidables a la muntanya. Atenen un ventall d’activitats que van des de l’allotjament i menjar, la informació de la zona com a punt d’atenció i informació del Parc Natural de l’Alt Pirineu, així com rutes guiades i altres activitats al medi natural i de muntanya.


Des de Montenartró una carretera asfaltada porta a Roní i a la carretera principal que segueix el curs de la Noguera Pallaresa. Un cop a la carretera, en direcció a Llavorsí, es troba la unió del Romadriu - Santa Magdalena amb la Noguera. 


Fa segles es necessitava l’hostalatge per transitar de les valls del Segre al Pallars, després es feien romeries amb finalitats lúdiques i religioses. A inicis del segle XX va començar un incipient turisme de tranquil·litat, de trencar amb els costums socials de l'època. A la segona meitat de segle va venir l’esquí de fons  i ara, a inicis del segle XXI es disposa de dos refugis importants el xalet-refugi de Sant Joan de l’Erm i l’Abadia de Montenartró on practicar qualsevol activitat lligada a la muntanya o la natura. Es manté així la gran tradició d’hostalatge d’aquesta vall.

dilluns, 12 de desembre de 2011

Xerrades interessants i utilitat de les guies


Recentment he assistit a diverses xerrades interessants respecte als temes que m’agraden, fotografia i muntanya. A finals de novembre, a Arbúcies, dins el Foto - Montseny vaig escoltar l’Oriol Alamany sobre què pot fer un fotògraf davant un paisatge. Classe magistral sobre fotografia de natura i muntanya, una mica d’història i repàs pràctic de molts temes. El 6 de desembre, emmarcat en el Monphoto a Lloret, vaig poder escoltar el Manel Soria (frikosal) amb el títol “Del suelo al cielo: creatividad, técnica y espiritualidad en fotografía de naturaleza”, explicant com la recerca de la creativitat fotogràfica l’havia portat a anar canviant els temes que treballa, especialment les nocturnes amb paisatge. Tot molt lligat i amenitzat amb la seva vida.

A Esterri d’Àneu en el marc de firÀNeu s’han pogut escoltar diverses xerrades sobre temes relacionats amb la neu. Malauradament se’n va fer poca difusió i el públic era escàs. El Ramón i la Conxi de Meteopallars van explicar les particularitats meteorològiques de les valls d’Àneu i van projectar vàries fotos de neu i gel maques i curioses. La Sara Orgué de l’ACNA va difondre els conceptes més importants de nivologia, fent èmfasi en la prevenció d’allaus. En Xavi Gros va parlar de la història de les raquetes, de les diferències amb Amèrica i amb la història de l’esquí. També va presentar dos llibres sobre raquetes, un manual i una guia de Raquetes pel Pallars Sobirà. 40 excursions, travesses i ascensions en que n’és autor ell i la Luisa Capilla. En Xavier Torrabadella ens va portar a la història de l’esquí al port de la Bonaigua i recomanacions per estar en forma per l’esquí.

Malgrat la manca absoluta de neu, per sota de 2000 metres a les valls d’Àneu, vaig voler provar una de les rutes de la guia que havia comprat, la de Campo i Cap de la Socarrada, a tocar de l’estació d’esquí d’Espot, i que passa per les pistes d’esquí de fons de l’estació (teòriques, ja que fa temps que no les tracen). Tenia la intenció de tenir el track (la ruta electrònica) pel dia que hi torni amb neu, ja que l’itinerari escollit parlava d’un tram en que calia orientació. Cal dir que la ruta està explicada perfectament, amb detalls per assegurar que es va pel bon camí. No havia estat a Campo (final teòric de la pista de fons) i em va agradar les vistes que té. 
Campo: final de la pista d'esquí de fons
Campo: al fons Mont-Roig, Ventolau i Campirme


Vaig seguir les recomanacions de l’excursió i vaig fer cap al Cap de la Socarrada sense problemes. Allà la vista encara és millor, 360º de vista amb 2200 m d'alçada no es troben a tants llocs! A més el Xavi Gros i la Luisa Capilla, els autors, ens indiquen totes les muntanyes que es veuen i la orientació on es situen, una bona cosa ja que no sempre les coneixes totes. 
Les Picardes, el Clot de la Bassa, Sudorn i Pala d'Eixe

Vista en direcció a la vall d'Àssua

Carena cap a la vall d'Àssua, al fons el Pic de l'Orri


La Pica d'Estats, Salòria


Per donar una idea es veu: Mont Valier, Mont-Roig, Ventolau, Campirme, Certascan, Caubo, Montalto, Pica d’Estats, Monteixo, Salòria, Monturull, Cadí, Port del Compte, Orri, Boumort, Picardes, Pala d’Eixe, Pui de Linya, Agudes, Bonabé, Quenca, Moredo. Una passada!

Espot - Campo - Cap de la Socarrada a wikiloc

dilluns, 5 de desembre de 2011

Caminant pel Montsant, paisatge, tranquil•litat, muntanyes equilibrades


Hem tornat al Montsant. A l’abril ja havíem fet un intent d’una ruta molt llarga començant des de l’ermita de Santa Magdalena a Ulldemolins, per les Cadolles Fondes, Sant Bartomeu de Fraguerau, cova de l’Argamassa i Aiguabarreig. Volíem pujar a la serra pel Pont natural i la Llibreria però diversos contratemps ens van entretenir més del compte, entre ells un dia excepcionalment calorós de primavera. Així que vam decidir de tornar a intentar-ho a la tardor, però la d’aquest any ha sigut molt plujosa i, ho hem endarrerit tant, que ara el dia és molt curt i no permet fer exploracions de moltes hores. Per tant vam plantejar un recorregut curt en que pugéssim igualment a la serra però no per la Serra Major, sinó pels Ventadors cap al Pi de la Carabasseta i baixada a Santa Magdalena.

 
Un dels que anàvem no havia estat a Sant Bartomeu de Fraguerau, així que vam repetir l’itinerari inicial de la primavera incloent la visita a l’ermita i a la cova que havia estat habitada. El lloc s’ho mereix, l’ermità que en el seu dia va viure en aquest lloc ja sabia el que es feia: paisatge, tranquil·litat, aigües netes, arrecerat... Per això hi ha tradició d’ermitans en aquestes contrades.
Cova antigament habilitada per vivenda davant l'ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau

Cova antigament habilitada per vivenda davant l'ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau

L'ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau
Tornant al camí que segueix el riu Montsant, al cap de poc, es troba la desviació que puja pels Ventadors. Després d’una pujada pel bosc es troba la roca de tipus montserratí, una carena de pedra de conglomerat, que entre la boira de primera hora i que havia caigut algun plugim, estava una mica relliscosa. El camí segueix més o menys per la cresta esquivant algun bony que no cal pujar. Les vistes són espectaculars, els diversos barrancs del Montsant es van quedant sota els nostres peus. S’arriba als Ventadors, un pas entre la roca que dona un canvi al paisatge. Ara es deixa la roca de conglomerat de la cresta i es normalitza el camí. Es segueix pujant per feixes on, de lluny, no s’hi veu camí, però n’hi ha. Un pas més estret té el suport d’un cable d’acer per agafar-se. 


Pujant per la cresta als Ventadors

Pas del cable de suport
Es va arribant a dalt de la serra, i a falta d’humans ens trobem un bon ramat de cabres, algunes de molt grans, que no s’inquieten gens de la nostra presència. Hem pujat uns 500 metres i ara es segueix per dalt fins a trobar, primer, la baixada per la canal dels Llops, que porta a l’ermita de Sant Antoni. Es segueix una estona més fins arribar al Pi de la Carabasseta on hi ha una altra baixada més suau que porta a l’ermita de Santa Magdalena. 

Hem fet la ruta més ràpid del previst, però abans de baixar cap a on tenim el cotxe val la pena de veure el lluny que es troba la Serra Major d’aquesta part de la serra. Amb la ruta que volíem fer a la primavera haguéssim anat fins al Toll de l’Ou, haguéssim pujat fins al Pi de la Carabasseta i tornat a baixar a Santa Magdalena. 
Pi de la Carabasseta

La cresta de pujada als Ventadors
De totes maneres el Montsant té el seu encant. Les dimensions, la tranquil·litat, una vegetació diferent de les muntanyes del Pirineu i pre-Pirineu, la ubicació geogràfica en terres de vinya, tot plegat li dóna un caire interessant.

Itinerari a wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2276250