Google Website Translator Gadget

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Fageda de la Grevolosa i bedollar de la Salut de sant Feliu de Pallarols



La tardor va arribant però tant a poc a poc, que quasi no es nota. Vam anar a la Grevolosa, aquesta fageda no massa coneguda sota el Coll de Bracons, entre Osona i la Garrotxa, entre Girona i Barcelona. És un dels boscos més espectaculars de Catalunya. Amb més de 300 anys de vida, aquesta fageda té arbres monumentals que arriben a tenir un diàmetre de més d’1 metre i més de 40 metres d’alçada. Per això aquesta fageda està inclosa a l’espai protegit Serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt. Però els colors encara no eren els de tardor, llàstima.








Feia molts temps que no estava a la Salut de sant Feliu de Pallarols, i de tornada hi vam passar. Recordava un lloc força verd i amb vistes impressionants. Però hi vam arribar amb boira. Em va sorprendre un curiós bosc de bedolls entre prats un cop superada la fageda inicial, a tocar del santuari. Un lloc ben interessant.





dimarts, 15 d’octubre de 2013

Buscant els colors de tardor


Les moixeres de guilla, la única vegetació que comença a tenir color de tardor


Volíem captar els colors de la tardor ja que, altres anys per aquesta època, ja es començaven a veure arbres caducifolis, a les cotes altes, que ja havien canviat. Però portem un any tant endarrerit que no és gens estrany. Si vam tenir neu al juliol enlloc de nerets, i prats verds i flors a l’agost, no és estrany que ara trobem els gerds al punt de menjar-los, que encara trobem algunes flors, el safrà de muntanya per exemple, i que tan sols les moixeres de guilla sembla que s’hagin assabentat que ve la tardor.


La passera arribant al refugi Ernest Mallafré amb la neu granulada caiguda a la nit

Prat de Monastero: un bon rastre d'allau, però en aquesta vall no hi han bedolls
Aquest any atípic la primavera no arribava, ni a les comarques de vora el mar ni a les de muntanya. Va arribar a tot el territori alhora, cotes altes i baixes, i no esglaonada com altres anys. Doncs tot sembla indicar que amb la tardor passarà igual, veig igual de poc tardorals els arbres del Pallars que els del Maresme (als carrers i jardins). 

Gerds al punt el 12 d'octubre, a l'agost no n'hi havien!
De totes maneres, sembla que dia a dia van agafant color. A les valls d’Àneu, diria que amb dos dies ja es notava la diferencia i arran de mar em sembla que també. Doncs paciència, ja farem fotos d’aquí uns dies...

Safrà de muntanya esplendorós




Una mica groga l'herba dels prats, però no tota

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Gorges de Sant Aniol i volta sota el Bassegoda, Garrotxa


Hem tornat a la Garrotxa. Volíem fer el Bassegoda i ens vam baixar uns tracks de wikiloc, vam triar una ruta que puja per les gorges de Sant Aniol, va cap al Bassegoda i baixa per l’altre cantó. Sobre el mapa una volta llarga però assumible. 


Pont d'en Valentí
Per començar hem hagut de sortir des de Sadernes mateix, i no des del parking 4 com indiquen els tracks. Només es pot passar si tens acreditació que deuen proporcionar els serveis d’hostaleria de la zona, ja que hi veiem molts vehicles. Això ja afegeix alguns kilòmetres a l’excursió, d’anada i de tornada. 





El camí per Sant Aniol és maco però lent, i ja que el dia anterior ha plogut està tot completament mullat, lògic, així que quan veiem un indicador de Sant Aniol sense passar per la riera l’agafem. Més volta, però a canvi veiem l’ermita de Sant Aniol.

Sant Aniol d'Aguja

El refugi en reconstrucció
Els tracks que hem mirat donen hores netes, i molt em sembla que els GPS tendeixen a rebaixar les hores caminant respecte les que s'està parat. Si portavem de referència menys de 6 hores netes hauríem de tenir temps, però no, som a primers d’octubre, el dia s’ha escurçat força i quan arribem sota el Bassegoda se’ns fa evident la dita: "és tard i vol ploure! " Per no arribar a les fosques i no mullar-nos durant la grimpada al Puig, abandonem. Apliquem l’altra frase d’aquestes ocasions, “la muntanya no es mourà de lloc”. I cap avall, cap a la zona de pluja. Tenim sort i no coincidim gaire la pluja i per on nosaltres passem, i de baixada visitem les ermites de la Mare de Deu de les Agulles i de Sant Feliu de Riu, ambdues del segle XII.

Puig de Bassegoda

El golf de Roses amb sol i la pluja cap a on haviem d'anar

Mare de Déu de les Agulles
Baixant a Can Agustí
La tornada és més seca que la riera de Sant Aniol i el recorregut pels colls Roig i Principi fins sota el Bassegoda, però tot i així es passen boscos d’arbres verds, recoberts de molsa en extrem. Hem vist fagedes, rouredes, castanyers, i alguns arbres de grans dimensions. El recorregut, molt maco.

El navegador ens ha marcat uns 23 km, quasi 1200 metres de desnivell i 6 h 40 de temps net. No hem fet cim, hem trigat molt en fer la volta sense parar gaire, i és que l'Alta Garrotxa és dura, i enganya una mica, no saps mai on aniràs a parar, si pujaràs o baixaràs, si vindrà un flanqueig... Al Pirineu comptes el desnivell que hi haurà  i les pedres i grimpadetes previsibles i tens una idea força exacte del que trigaràs a una ruta. A l'Alta Garrotxa no, té el seu encant però és dura.

Can Agustí, la única zona oberta de l'itinerari
Sant Feliu de Riu

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Menorca: tastets del Camí de Cavalls


Cap de Cavalleria i Fornells des del Mont Toro


Uns dies a Menorca. Uns pobles d’interior molt ben conservats, tot blanc, Alaior i Mercadal, també Fornells. Macos. Ciutadella amb un nucli antic potent, compacte, s’hi està bé.

He sabut que l’illa de Menorca va ser declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO, el que fa mirar-la amb uns altres ulls. Malgrat això quasi tot el sud l’ha fet malbé l’excessiva urbanització. Per sort, el nord se’n va salvar a temps. El sud devia ser molt maco, encara queden algunes cales precioses. El nord és més feréstec, i té el seu encant. Les aigües sempre transparents, ideals per banyar-s’hi.


Camí entre Son Xoriguer i Son Saura

Cala Morell

Fornells
Entre Son Xoriguer i Son Saura


Amb aquest entorn ens hem passejat per les platges, cales i fars, hem trepitjat roques i camins, i ens hem topat amb el famós Camíde Cavalls. N’havia sentit a parlar, però no sabia que és el GR 223, que és un sender històric, i que té 185 km. Dona la volta a Menorca pel seu litoral. És una gran manera de descobrir la riquesa natural i patrimonial de l'illa. 



El camí està molt ben indicat amb plafons, mapes i postes indicadors. Pel que hem vist és molt variat de terreny, a voltes molta pedra erosionada, altres sorra, altres pistes normals amb ombres, i quasi sempre delimitat per les meravelloses tanques de pedra seca.  Estan a la platja sovint apareixia un grup que seguia el Camí i es remullaven una estona. Com a excursionista em feien una mica d’enveja, però per consolar-me pensava que l’ideal és fer-lo a la primavera, en que deu ser tot verd.
 
Fornells i Cap de Cavalleria des del Mont Toro
Mallorca des de Cala Blanca



M’ha agradat veure que s’han pres mesures de conservació d’ecosistemes fràgils per protegir dunes i llacunes, amb panells explicatius i cordes que limiten espais de pas.


Bassa d'ànecs al costat del mar, platja de Binimel·là
Camí a cala Pregonda, protegint ecosistemes dèbils amb cordes
Cala Pregonda
Llacuna seca sota el far de Favaritx

Llacunes seques al Cap de Favaritx
Les tanques de pedra seca


Les tanques menorquines del Camí
I també es veu fent trams del Camí alguns grups de ciclistes, tot i que sembla molt dur, a algunes zones porten més estona la bicicleta a la mà que muntats, degut a la roca punxeguda i els petits desnivells prop del mar en zones de penya-segats.

Magnífiques postes de sol
Per internet es troba força informació, mapes i guies, empreses que organitzen la logística, tant a peu com amb BTT, i el track de wikiloc.