Google Website Translator Gadget

Sobre cookies

dimarts, 22 de febrer del 2011

Camins amb història. Carboneres al Montseny


Diumenge passat vaig estar d’investigació de camins pel Montseny. Sempre m’ha sorprès el gran potencial que té aquesta zona per a tot tipus d’activitats en relació a la petita distància als grans nuclis urbans de l’entorn de Barcelona. Per mi el Montseny és una font inesgotable de sorpreses. Aquest cop volia seguir un camí de carboneres que puja de Riells cap a Santa Fe pel sot Llobater. Les parts baixes del Montseny han estat habitades des de fa molts segles, la qual cosa ha donat peu a una considerable xarxa de camins, molts dels quals quasi perduts. El camí que vaig seguir respon a una activitat que pel que explica Jaume Enric Zamora Escala a El carboneig i la farga es remunta al paleolític (www.diba.cat/parcsN/parcs/fitxers/pdf/p03d074.pdf). Les necessitats i la disponibilitat energètica han canviat molt des de llavors, però fins fa uns cent anys, al massís del Montseny, es feia carbó vegetal al mig del bosc construint unes carboneres a base de troncs apilats. Aquest carbó es baixava als nuclis de població amb l’ajuda de matxos d’abast. 


Per tot el massís hi trobem carboneres, i en el camí que puja de Riells a Santa Fe n’hi ha bastants, es veu la terra molt negre i una petita esplanada com a indicatiu que allà hi havia la carbonera. Fa cent anys aquests camins devien estar molt transitats i es devien mantenir en perfecte estat. Ara el que és estrany és trobar-hi algú i malgrat les indicacions de la ruta del mapa Alpina del Montseny el que costa és seguir el camí. Sort en tenim dels navegadors GPS i de que buscant per internet sempre es troba algú que ha penjat alguna ruta semblant a la nostra, sempre que haguem tingut la precaució de buscar-la abans de sortir, cosa que no és el cas. 

Al ser un massís amb tanta història i amb tantes persones i animals que s’han mogut per aquests camins, permet moltes variants d’excursions, pujo per aquí baixo per allà, m’arribo a un collet, sempre amb una vegetació força variada i salvatge, deguda, als desnivells considerables que ens trobem  i a les diferents orientacions de la muntanya.

Tal com passa sovint quan busques informació d’alguna cosa i en trobes molta més del que pensaves, aquests camins del Montseny creen una certa addicció. He trobat vàries rutes similars a la mateixa zona, ara caldrà buscar el temps per anar-hi.

dilluns, 7 de febrer del 2011

Millores a la Sagrada Família


En una entrada anterior vaig explicar les sensacions d’un concert a la Sagrada Família. Si ho recordeu l’espectacle va ser magnífic però fallava l’acústica i la temperatura. Ara farem un exercici d’imaginació, amb tota la modèstia del món, per veure què hauria d’haver planejat Gaudí perquè això no passés.

En primer lloc no crec que Gaudí pensés que hi posarien 3500 persones allà dins, o si més no devia pensar que els que volguessin escoltar el que digués el capellà es posarien a la nau central, els de les files de davant de la qual són els qui van sentir bé la música.  Per contra, Gaudí va repartir espais elevats, suspesos a la nau central i laterals, per cantants. Si aquests espais els omplim de cantants potser sí que tothom ho sentiria bé. Però llavors fallaria igualment l’acústica si posem els solistes a la zona de l’altar.  Pot ser que a l’època de Gaudí fos impensable que uns solistes cantessin a una església, tot i que diria que ja s’havia fet a les èpoques glorioses de música religiosa de Bach, Mozart i demés.

Per tant, sense ser tècnic en acústica, i tenint en compte que això vol ser tant sols un divertimento tècnic imaginatiu, crec que Gaudí o els seus successors, haurien d’haver previst incorporar materials calents com es fa a tots els auditoris per frenar els rebots del so. Però podem pensar que a la Sagrada Família el so no rebotava, sinó que es perdia en les alçades, i que si hi posem fusta per captar el so encara haguéssim sentit menys la música. Probablement el que caldria seria un sacrilegi arquitectònic – artístic consistent en tapar l’interior de les columnes per tal de tenir una nau homogènia. Un cop això fet potser sí que es podria condicionar amb materials calents que esmorteïssin el so.

I ara anem per la temperatura. El fred venia en part per corrents d’aire. No vaig ser l’únic que es va estar tot el concert amb una corrent d’aire a la cara. Això em feia pensar que per aquelles columnes, per aquells passadissos que porten als espais penjats o que porten a les fileres de seients una mica elevades de les naus laterals, hi deu passar aire. Per la temperatura que teníem és imaginable pensar que alguna corrent d’aire provenia directament de les columnes que s’enfilen desenes de metres per sobre de la nau. Si fos així, es podria pensar en aprofitar aquestes corrents d’aire per moure uns molinets de vent i produir energia elèctrica. Què en podem fer d’aquesta energia? Sí, ho heu endevinat, podríem posar unes estufetes per escalfar el personal. Si a cadascuna de les columnes enormes que coronen el temple i a cada forat d’entrada d’aire que trobeu per la basílica hi poséssim rodetes d’energia eòlica jo crec que sortiria una energia prou aprofitable. S’haurien de fer números i proves, però per l’objecte del que estem imaginant ens serveix. Aconseguiríem tenir calefacció, potser modesta, però gratis.