Google Website Translator Gadget

Sobre cookies

dimarts, 21 de maig del 2013

Pobles abandonats: Sant Romà de Tavèrnoles, al Pallars

Inici del camí al costat de la Noguera Pallaresa

Hem visitat un altre poble abandonat,  Sant Romà de Tavèrnoles, enfilat sobre la Noguera Pallaresa entre Rialb i Llavorsí. Està abandonat de fa uns 50 ó 60 anys. El camí està perfecte, ben fet i ben conservat, això sí, amb molta pedra i desnivell. 







Havíem pensat que era bona època per fer aquesta excursió, però aquesta primavera hivernal que està fent ens farà repetir l'excursió, que de cap manera és per fer-la a les hores de calor, fins i tot el rètol a l'inici del camí així ho indica. 
 
Borda que es troba tot just començar, encara en ús



 

A l'inici, un cop passat l'espectacular pont sobre la Noguera, el camí planeja i és molt agradable. Trobem una borda encara en ús.
 




 
Roní, a l'altre costat de la vall



Després s'entra a un bosc d'alzines que dura tota la pujada, amb bones vistes de la Noguera i de Roní, el poble que cau just a l'altre costat de la vall.



Vistes de la Noguera des de molts punts del camí






El dia no ens acompanya gaire, pluja, més aviat poques estones de sol, boires, vent ...


El camí després de la pluja



Arribant a sant Romà de Tavèrnoles
L'antic poble: no queda cap casa amb teulada



Pensàvem refugiar-nos de la pluja en alguna borda o porxo, però no, no hi ha ni una teulada amb unes mínimes condicions de seguretat. De totes maneres el poble havia sigut força gran, es veuen moltes cases, carrers, i una àmplia zona de prats on devia pasturar el bestiar. 





Boira, pluja, vent, en un poble abandonat



Fa rumiar l'espectacle de parets i pilars enmig de la muntanya, accentuats per la boira i la pluja.










Les antigues bordes conviuen amb els nous usos del riu, el rafting





 
De tornada i tocant al riu observem el contrast entre l'antiga borda i els nous usos de la Noguera, el rafting. 







I una mostra del pont penjant d'inici del recorregut i de com baixava la Noguera.






diumenge, 5 de maig del 2013

Passejada a la ruta prehistòrica de la Roca del Vallès



Cada any per la festa major de Vilassar de Dalt el MuseuArxiu organitza una passejada cultural. Acostumen a tenir molt èxit ja que s'hi combina una ruta excursionista amb visites, explicacions i material gràfic que proporcionen especialistes en les matèries. Aquest cop hi ha col·laborat el Parc de la Serralada Litoral.

60 persones a la ruta escoltat les explicacions del tècnic del Parc

Del full que ens han donat amb text d’Enric Ortega, del Museu, reprodueixo la introducció: “ El megalitisme a l’àrea litoral és un fenòmen que cal situar-lo entre el IV i III mil·lenni aC, ... Els dolmens i els menhirs són les dues classes de monuments megalítics que trobem representats a poblacions com Vilassar i la Roca del Vallès, destacant la concentració d’aquests elements en ambdues poblacions. “


Així doncs, avui hem anat a la Ruta prehistòrica de la Roca del Vallès iniciant la passejada a l’ermita romànica de Sant Bartomeu deCabanyes, que ens han obert per nosaltres. 
 
Sant Bartomeu de Cabanyes

A continuació hem baixat cap a la cabana del Moro o dolmen de Cèllecs, on ens han explicat com es movien les pedres i com les trencaven a la mida que interessava per l’acció de l’aigua i el gel. 

Cabana del Moro
Després hem vist el Plat de molí, roca granítica que presenta una cassoleta arrodonida amb diverses utilitzacions, moldre o recollir aigua. Sembla que en roques similars prop del mar les emplenaven d’aigua de mar i per evaporació obtenien sal per l’ús de la comunitat, no per comercialització. 

Roca del Plat de molí
Seguint la ruta hem trobat la Pedra de les creus, un bloc de pedra amb presència de moltes creus i hem arribat a l’esmorzar al dolmen de Can Gol, situat dins una propietat particular però visible des de fora. Els organitzadors ens han proporcionat beguda i patates fregides. 

Pedra de les creus

Un cop recuperades les forces el camí era de pujada, i així hem vist l’altre dolmen de Can Gol dalt d’un turonet. Cal dir que la situació i orientació dels dolmens no és aleatòria, és a dir, s’hi miraven on els feien, tenien vistes i generalment són orientats a llevant o ponent. És interessant saber que el que en resta avui d’aquests dolmens és l’esquelet, l’estructura, perquè fa 4000 anys els feien coberts per un túmul de sorra i pedres, que el temps ha anat erosionant fins deixar el que veiem avui.

Dolmen de can Gol II

Seguint la ruta hem trobat la Roca Foradada, una gran roca granítica buidada artificialment creant una cavitat interior, que servia d’aixopluc en cas necessari. I finalment hem arribat a l’element més important de la ruta, la Pedra de les Orenetes, un bloc de pedra on es poden veure restes de pintura rupestre, una forca, unes figures humanes i una línia com d’escala o zig zag. Segons ens han dit fins als anys 1960 les pintures estaven perfectament conservades, però la proximitat a urbanitzacions, l’augment de mobilitat, etc. van fer que hi apareguessin grafitis i altres desperfectes. 

Pedra de les Orenetes
Les pintures rupestres (a dalt a l'esquerra)

divendres, 3 de maig del 2013

Peguera: un poble abandonat, al Berguedà

El poble de Peguera, al peu del seu Roc


Feia molts anys que havia estat al poble de Peguera. Recordo un campament d’hivern amb els escoltes quan tenia 15 anys. Dormíem en una casa del poble en prou bon estat, tan sols recordo que faltava algun vidre a les finestres. Preteníem construir trineus i lliscar muntanya avall. Amb les botes de l’època, els sacs de dormir prims com ara els d’estiu i tot el dia tocant neu m’imagino el fred que devíem passar. Però erem joves i s’aguanta tot. 
 
La visió de lluny venint de Rasos

Uns 10 anys després hi vaig tornar en fer una volta per la serra d’Ensija, pujant a la Gallina Pelada i des de llavors no hi havia tornat més. En tenia moltes ganes. Ara sí que no en queda quasi res, una sola casa sembla restaurada i en algunes altres es veuen les parets apuntalades perquè no caiguin del tot. Es veu el que devia ser l’església i potser el carrer major.
 
La casa més ben conservada
Suposo que era l'església

Cases a tocar de la paret de roca

El camí que puja al poble
Ermita de Sant Miquel, al costat del cementiri (amb 3 rams de flors)


A la guia de l’Alt Berguedà i Cardener d’Agustí Jolis i M. Antònia Simó, del Centre Excursionista deCatalunya, edició de 1965, diuen que Peguera era el poble més alt del Berguedà, 1640 metres, i està en una situació estratègica prop de la collada d’unió de Rasos de Peguera i la serra d’Ensija. Havia tingut una època de prosperitat entre 1940 i 1950 gràcies a l’explotació de mines de lignit, fins que van deixar de ser rentables.

 
Gràcies a EdicionsSidillà he sabut que hi va néixer en Ramon Vila, Caracremada, un dels últims maquis. Peguera apareix al llibre Els pobles perduts. 30 indrets oblidats de Catalunya.


La visió quan t'allunyes per la vall cap a la capçalera

Hi hem anat des de Rasos dePeguera. Val la pena pujar un turonet per la vista que té cap a ponent: serra de Busa, pantà de la Llosa del Cavall, al fons els Montsecs, Port del Compte, serra del Verd, el Cadí i evidentment la paret de la Gallina Pelada.

El Cadí i la paret de la Gallina Pelada

Busa i el pantà de la Llosa del Cavall, al fons els Montsecs