Colors de tardor a La Guingueta, Valls d'Àneu

Colors de tardor sota el Mont-roig, a la preciosa vall de la Roia de Mollàs

A l’alta vall de Cardós s’hi troba una vall preciosa, la Roia de Mollàs, orientada en tot el seu recorregut cap al Mont-roig, un cim imponent i important divisòria entre l’Arieja, les valls d’Àneu i la de Cardós. Es tracta d’una vall llarga, poc freqüentada però amb personalitat. Aquesta estranya tardor sense aigua ni fred s’han d’anar a buscar els colors una mica amunt, i l’opció d’aquesta vall va resultar encertada.

Per arribar-hi cal anar fins al final de la vall de Cardós, Tavascan, agafar la carretera que s’enfila a mà esquerra, només sortir del poble, cap a l’estació de muntanya de la Pleta del Prat, passar el càmping de Graus i en arribar a Quanca (1400 m) agafar la pista que puja en direcció al port de Tavascan. Es puja per la pista fins que un gran indicador de camins assenyala l’inici del que porta per la pleta Palomera fins al refugi del Mont-roig.

Quan es travessa el riu que baixa del port de Tavascan es troba el primer lloc interessant, la pleta Palomera (1700 m). A mà esquerra es contempla el fons de la vall, molt avall. Seguint el camí l’espectacle del colors de tardor en el bosc segueix. Ara es puja per una escala natural, escala de Ribalta, es creuen petits torrents pels que encara baixa aigua, i es troba la pleta del Fangassal. La vista de la vall és més àmplia, el riu es torna molt bonic, fa com una canal, baixa encaixonat a la pedra, sembla que la canal que parteix pel mig el Mont-roig segueixi amb la canal que l’aigua ha tallat a la roca. D’altra banda, aquesta roca porta les marques de quan tenia una gelera a sobre. Durant molta estona de camí, al costat del riu, es van veient aquestes ratlles marcades a la roca, de tons vermellosos, senzillament fantàstic.

 A la pleta de l’Arenal el bosc es comença a acabar. Una família d’isards surten disparats en veure’ns, sempre em meravella veure’ls pujar per les roques aparentment llises. S’arriba al final de la vall, al clot de l’Escala, sota el Mont-roig. Per seguir cap al refugi cal pujar una graonada d’uns 200 metres, per un camí una mica més complicat, que puja per la sortida de l’estany de Llavera (2195 m). Des d’aquest estany ja es veu el refugi Mont-roig “Enric Pujol” (2290 m), situat al costat de l’estany inferior de la Gallina. Per nosaltres ja és suficient arribar a l’estany de Llavera, molt tranquil, que permet gaudir d’unes àmplies vistes de tota la zona.  

De tornada, encara sentim alguns brams de cérvols, és l’època de zel, que posen la nota final a una jornada de muntanya preciosa, colors, boscos, rius i sempre el mític Mont-roig al fons. Una gran vall la de la Roia de Mollàs, i a la tardor encara més!.

Les gorgues de Sant Bartomeu a L’Esquirol

La riera de les Gorgues neix sota el Pla d’Aiats i va a parar al pantà de Sau, a l’alçada del salt del Cabrit. Conforma un engorjat espectacular amb nombrosos salts d’aigua, entre els que destaquen La Foradada a Cantonigrós i la Barra de Ferro a l’Esquirol. La intenció era fer una excursió per aquesta zona sortint de Santa Maria de Corcó (L’Esquirol). Amb wikiloc ens havíem baixat alguns tracks per fer una ruta circular passant per un costat i altre de l’engorjat i travessant la riera per on es pogués. Ja que aquest setembre és tant magre de pluges esperàvem no tenir problemes per travessar la riera.

 

Vam sortir de Santa Maria de Corcó per l’indret de la Font de l’Escudella, una àmplia zona de picnic a tocar del poble. Es troben rètols que indiquen cap a les Gorgues, i per aquest camí s’arriba a un mirador, es segueix fins un encreuament amb el camí de tornada. Ara es baixa cap a la riera, es troba un antic pont entapissat de verd i la riera s’eixampla molt, sembla un estany. És un lloc curiós com molts dels que es van trobant. 

 

Es troba un desviament a la cascada o salt del Tornall, val la pena. 

Es puja per l’altre costat, molt dret, fins a la masia del Vilar, en funcionament. Es troba una carretera asfaltada que porta fins Sant Bartomeu Sesgorgues, ermita amb una part romànica del segle XII, havia estat poble i parròquia. 

Es passa pel mig del complex ermita - cementiri –rectoria i aquí comença la part difícil del recorregut. No aconseguim trobar un camí que baixa més suau i tirem avall pel més dret, que salva el cingle i arriba a la casa de Sentfores. 

Sembla que és una casa de colònies, està tancada, però hi ha un mirador que dona al famós salt de la Barra de Ferro, que per sorpresa nostra està sec, baixa un rajolí d’aigua. Es segueix pel camí que baixa fins la riera, i quan s’és a tocar-hi, una esllavissada fa que no es vegi per on segueix. Baixem per on podem, i trobem alguna fita a la riera, però res que sembli un camí. Per l’altra banda de la riera tampoc veiem cap camí que pugi amunt, tal com havíem llegit a les cròniques. Diversos intents amunt i avall de la riera ens fan desistir. Tornem a pujar a la casa de Sentfores i canviem els plans. 

Seguim un camí planer que va pel Bac del Moner fins passar la riera per una zona entre el molí del Còdol  i el gorg de Saborell, després d’una baixada forta, en que quasi al final hi ha l’ajuda d’una corda fixa. Per passar la riera no hi ha cap problema, hi ha tant poca aigua! 

A l’altre costat es troba fàcilment el camí de retorn, però ja que hem hagut de canviar els plans i el camí de retorn en sentit invers va cap al Salt del Cabrit decidim arribar-nos-hi. Es passa per un altre lloc maco, les restes del molí del Còdol, i es va bordejant el final de la riera que coincideix amb una entrada o final del pantà de Sau, que està molt baix d’aigua. S’arriba al salt del Cabrit, en que sí que hi baixa aigua. Aquí és el final de la riera, desembocant a Sau. 

Nosaltres retornem pel mateix camí. Esperàvem trobar algun indicador que ens digués on hi ha la Barra de Ferro, però no, n’hi un, sorprenent ja que durant tota l’excursió hem anat trobant bastants cartells indicadors dels diversos camins i llocs per on es passa. En un punt que intuïm que veurem alguna cosa, es troba un mirador espectacular, una llosa que acaba al buit, i aquí sí que veiem la Barra de Ferro, però tal com hem dit abans quasi seca. No veiem per on deu ser el camí que puja per l’esquerra del salt de la Barra de Ferro, es veu molt penjat.

 

Ja només ens queda seguir el camí de retorn a Santa Maria de Corcó. El camí ara es torna molt cuidat, tant que trobem moltes baranes de fusta, cosa sorprenent en un camí d’anar a peu o en BTT. No hem trobat pràcticament ningú (2 caçadors, una parella, 3 pescadors), pel que no té sentit gastar diner públic en aquestes baranes. De què protegeixen? dels barrancs? qui va a peu ja ho veu. En canvi a la llosa de pedra des de on es veu la Barra de Ferro potser sí que estaria bé posar-n’hi, o almenys un rètol d’advertiment, si es preveu que, amb el temps, hi anirà molta gent a veure-ho.

En arribar a Santa Maria de Corcó ens vam trobar amb la sorpresa que es celebrava la 10ena Fira del llibre de muntanya i ens hi vam arribar. Molts estands de llibres i mapes, un rocòdrom pels més petits, conferències i presentacions, demostracions de rescat del bombers. Un bon ambient muntanyenc com a cloenda d’una ruta per indrets espectaculars, un pel difícil, i que vam fer amb molt poca aigua en un lloc on generalment n’hi deu haver molta, i deu estar tot molt relliscós.