Caminant pel Montsant, paisatge, tranquil•litat, muntanyes equilibrades

Hem tornat al Montsant. A l’abril ja havíem fet un intent d’una ruta molt llarga començant des de l’ermita de Santa Magdalena a Ulldemolins, per les Cadolles Fondes, Sant Bartomeu de Fraguerau, cova de l’Argamassa i Aiguabarreig. Volíem pujar a la serra pel Pont natural i la Llibreria però diversos contratemps ens van entretenir més del compte, entre ells un dia excepcionalment calorós de primavera. Així que vam decidir de tornar a intentar-ho a la tardor, però la d’aquest any ha sigut molt plujosa i, ho hem endarrerit tant, que ara el dia és molt curt i no permet fer exploracions de moltes hores. Per tant vam plantejar un recorregut curt en que pugéssim igualment a la serra però no per la Serra Major, sinó pels Ventadors cap al Pi de la Carabasseta i baixada a Santa Magdalena.

 

Un dels que anàvem no havia estat a Sant Bartomeu de Fraguerau, així que vam repetir l’itinerari inicial de la primavera incloent la visita a l’ermita i a la cova que havia estat habitada. El lloc s’ho mereix, l’ermità que en el seu dia va viure en aquest lloc ja sabia el que es feia: paisatge, tranquil·litat, aigües netes, arrecerat... Per això hi ha tradició d’ermitans en aquestes contrades.

Cova antigament habilitada per vivenda davant l'ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau

Cova antigament habilitada per vivenda davant l'ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau

L'ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau

Tornant al camí que segueix el riu Montsant, al cap de poc, es troba la desviació que puja pels Ventadors. Després d’una pujada pel bosc es troba la roca de tipus montserratí, una carena de pedra de conglomerat, que entre la boira de primera hora i que havia caigut algun plugim, estava una mica relliscosa. El camí segueix més o menys per la cresta esquivant algun bony que no cal pujar. Les vistes són espectaculars, els diversos barrancs del Montsant es van quedant sota els nostres peus. S’arriba als Ventadors, un pas entre la roca que dona un canvi al paisatge. Ara es deixa la roca de conglomerat de la cresta i es normalitza el camí. Es segueix pujant per feixes on, de lluny, no s’hi veu camí, però n’hi ha. Un pas més estret té el suport d’un cable d’acer per agafar-se. 

Pujant per la cresta als Ventadors

Pas del cable de suport

Es va arribant a dalt de la serra, i a falta d’humans ens trobem un bon ramat de cabres, algunes de molt grans, que no s’inquieten gens de la nostra presència. Hem pujat uns 500 metres i ara es segueix per dalt fins a trobar, primer, la baixada per la canal dels Llops, que porta a l’ermita de Sant Antoni. Es segueix una estona més fins arribar al Pi de la Carabasseta on hi ha una altra baixada més suau que porta a l’ermita de Santa Magdalena. 

Hem fet la ruta més ràpid del previst, però abans de baixar cap a on tenim el cotxe val la pena de veure el lluny que es troba la Serra Major d’aquesta part de la serra. Amb la ruta que volíem fer a la primavera haguéssim anat fins al Toll de l’Ou, haguéssim pujat fins al Pi de la Carabasseta i tornat a baixar a Santa Magdalena. 

Pi de la Carabasseta

La cresta de pujada als Ventadors

De totes maneres el Montsant té el seu encant. Les dimensions, la tranquil·litat, una vegetació diferent de les muntanyes del Pirineu i pre-Pirineu, la ubicació geogràfica en terres de vinya, tot plegat li dóna un caire interessant.

Itinerari a wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2276250

Camins amb història. Carboneres al Montseny

Diumenge passat vaig estar d’investigació de camins pel Montseny. Sempre m’ha sorprès el gran potencial que té aquesta zona per a tot tipus d’activitats en relació a la petita distància als grans nuclis urbans de l’entorn de Barcelona. Per mi el Montseny és una font inesgotable de sorpreses. Aquest cop volia seguir un camí de carboneres que puja de Riells cap a Santa Fe pel sot Llobater. Les parts baixes del Montseny han estat habitades des de fa molts segles, la qual cosa ha donat peu a una considerable xarxa de camins, molts dels quals quasi perduts. El camí que vaig seguir respon a una activitat que pel que explica Jaume Enric Zamora Escala a El carboneig i la farga es remunta al paleolític (www.diba.cat/parcsN/parcs/fitxers/pdf/p03d074.pdf). Les necessitats i la disponibilitat energètica han canviat molt des de llavors, però fins fa uns cent anys, al massís del Montseny, es feia carbó vegetal al mig del bosc construint unes carboneres a base de troncs apilats. Aquest carbó es baixava als nuclis de població amb l’ajuda de matxos d’abast. 

Per tot el massís hi trobem carboneres, i en el camí que puja de Riells a Santa Fe n’hi ha bastants, es veu la terra molt negre i una petita esplanada com a indicatiu que allà hi havia la carbonera. Fa cent anys aquests camins devien estar molt transitats i es devien mantenir en perfecte estat. Ara el que és estrany és trobar-hi algú i malgrat les indicacions de la ruta del mapa Alpina del Montseny el que costa és seguir el camí. Sort en tenim dels navegadors GPS i de que buscant per internet sempre es troba algú que ha penjat alguna ruta semblant a la nostra, sempre que haguem tingut la precaució de buscar-la abans de sortir, cosa que no és el cas. 

Al ser un massís amb tanta història i amb tantes persones i animals que s’han mogut per aquests camins, permet moltes variants d’excursions, pujo per aquí baixo per allà, m’arribo a un collet, sempre amb una vegetació força variada i salvatge, deguda, als desnivells considerables que ens trobem  i a les diferents orientacions de la muntanya.

Tal com passa sovint quan busques informació d’alguna cosa i en trobes molta més del que pensaves, aquests camins del Montseny creen una certa addicció. He trobat vàries rutes similars a la mateixa zona, ara caldrà buscar el temps per anar-hi.