Fonts de Viladrau

Fonts de Viladrau és el nom de la ruta d’avui, però també és el nom d’un web completíssim que elaboren els Amics de les fonts de Viladrau, i també el d’un llibre “El Paradís del Montseny. Les fonts de Viladrau” d’Editorial Farell escrit per Oscar Farrerons que és qui ens farà de guia avui per aquest món de les fonts i altres elements de les rodalies de Viladrau.

El recorregut a grans trets és donar  la volta al Puig Cornador visitant totes les fonts de la zona, començant per la Riera Major i seguint per la Riera de La Sala o de Sant Segimon (segons el mapa) i retornar a Viladrau per l’ermita de l’Erola.

Font de la Plaça Major

Font de la Germana Josefa

Font de l'Oreneta

Des de la Plaça Major cap al carrer Pare Claret es troba la primera, Font de la Plaça Major. Al darrera del pedró de la font hi ha una relació de les fonts del poble amb la distància expressada en temps. Una mica més enllà al carrer Rectoria es troba la font de la Germana Josefa, una persona que va dedicar molts anys de la seva vida a l’ensenyament. Sortint de Viladrau, cap al veïnat dels Vernets i en un petit parc es troba la font de l’Oreneta.

Riera Major de Viladrau

Font de la Noguerola

Riera Major de Viladrau

Pont de Can Pau Moliner

A continuació Molí de Baix, Camps de Molins, una zona en que tot són noms de molins sembla indicar que es devia aprofitar l’aigua de la Riera Major. Pel camí de la Noguerola s’arriba a la font de la Noguerola i més enllà al Pont romànic de Can Pau Moliner damunt la Riera Major. Ens desviem lleugerament per anar a les fonts de les Ametistes i de Fontanelles i ens dirigim cap al Camp de Polo de Sant Antoni, on anem a buscar la riera on hi ha una altra font a tocar de l’aigua. Un lloc maco. Retornant pel mateix camí i vorejant el camp de polo anem a la confluència de les rieres de la vall de la Sala i de la Major. El pont de la Sala devia ser important.

 

Font de les Ametistes

Font de Fontanelles

Riera de la Sala

Confluència de la riera de La Sala amb la riera Major

Es deixa la Riera Major i es segueix per la vall de la Sala en direcció a La Sala, casa pairal del famós bandoler Serrallonga de nom Joan Sala. Pel camí la font dels Pescadors.  La Sala és una masia fortificada que degut al bandoler, quan el van jutjar, els van fer escapçar la torre principal com a càstig a la família. Prop de la Sala la font de les Empentes, l’origen del nom ve de la foscor del lloc, no quan hi hem anat perquè havien tallat el bosc. Però antigament era un lloc fosc i perillós per les noies de La Sala, que per aquest motiu es feien acompanyar de nois en aquest tram de camí i d’aquí les empentes que diuen es donaven. Hi ha un gran til·ler pel que també es coneix per font del Tei, com en diuen a Viladrau als til·lers. Abans d’abandonar La Sala encara passem per La Sala Nova, més ben conservada,  tancada i aparentment hi viu algú.

Font dels Pescadors

Font de les Empentes o del Tei

La Sala, casa natal del bandoler Serrallonga

La Sala Nova

Ens dirigim cap a la font dels Avellaners, ara el camí és de tardor total, molt maco. En una rotllana del bosc hi ha una taula de pedra i tocant a la riera la font. Un gran faig i castanyers donen un toc magnífic a aquest lloc. Hi dinem. Refem el camí i ens orientem cap a Can Gat, una de les cases més importants de Viladrau. Sense arribar-hi trenquem cap a l’Erola. Aquesta ermita està tancada i en una part s’hi realitzen activitats per joves. D'aquí un camí puja a Sant Segimon.

 

Espai de picnic a la font dels Avellaners

Faig a la font dels Avellaners

Font dels Avellaners

Ermita de l'Erola

Sortint de l’ermita de l’Erola es torna a travessar la riera i ens dirigim cap a Can Bosc, una masia ben conservada però deshabitada amb la font de Can Bosc a l’altra costat de camí. Aquí es tenen bones vistes ja que durant una estona hem deixat d’anar per dins del bosc.

 

Camí amb castanyers

Font de Can Bosc

Can Bosc

Per un camí ple de castanyers ens dirigim cap a la casa Creu d’en Borrec, amb un sofisticat rellotge de sol, que a més de proporcionar l’hora informa del mes i aproximadament del dia dins el mes. Pel camí hem vist una cova reminiscència de les mines de calç i fluorita. I per la zona dels molins i el veïnat dels Vernets tornem a la Plaça Major.

 

Creu d'en Borrec

Amb l’excusa de les fonts, també hem vist uns quants ponts i restes de molins, dues rieres, paisatges de tardor, cases i ermita, un rellotge de sol, una excursió variada pels voltants de Viladrau. Al web que hem indicat es troba la informació detallada de les fonts: noms, coordenades, fotos i explicacions.

Excursió realitzada amb la Seccióde Muntanya de LA MASSA CCV, de Vilassar de Dalt. 

Track

Gorges de Sant Aniol i volta sota el Bassegoda, Garrotxa

Hem tornat a la Garrotxa. Volíem fer el Bassegoda i ens vam baixar uns tracks de wikiloc, vam triar una ruta que puja per les gorges de Sant Aniol, va cap al Bassegoda i baixa per l’altre cantó. Sobre el mapa una volta llarga però assumible. 

Pont d'en Valentí

Per començar hem hagut de sortir des de Sadernes mateix, i no des del parking 4 com indiquen els tracks. Només es pot passar si tens acreditació que deuen proporcionar els serveis d’hostaleria de la zona, ja que hi veiem molts vehicles. Això ja afegeix alguns kilòmetres a l’excursió, d’anada i de tornada. 

El camí per Sant Aniol és maco però lent, i ja que el dia anterior ha plogut està tot completament mullat, lògic, així que quan veiem un indicador de Sant Aniol sense passar per la riera l’agafem. Més volta, però a canvi veiem l’ermita de Sant Aniol.

Sant Aniol d'Aguja

El refugi en reconstrucció

Els tracks que hem mirat donen hores netes, i molt em sembla que els GPS tendeixen a rebaixar les hores caminant respecte les que s'està parat. Si portavem de referència menys de 6 hores netes hauríem de tenir temps, però no, som a primers d’octubre, el dia s’ha escurçat força i quan arribem sota el Bassegoda se’ns fa evident la dita: "és tard i vol ploure! " Per no arribar a les fosques i no mullar-nos durant la grimpada al Puig, abandonem. Apliquem l’altra frase d’aquestes ocasions, “la muntanya no es mourà de lloc”. I cap avall, cap a la zona de pluja. Tenim sort i no coincidim gaire la pluja i per on nosaltres passem, i de baixada visitem les ermites de la Mare de Deu de les Agulles i de Sant Feliu de Riu, ambdues del segle XII.

Puig de Bassegoda

El golf de Roses amb sol i la pluja cap a on haviem d'anar

Mare de Déu de les Agulles

Baixant a Can Agustí

La tornada és més seca que la riera de Sant Aniol i el recorregut pels colls Roig i Principi fins sota el Bassegoda, però tot i així es passen boscos d’arbres verds, recoberts de molsa en extrem. Hem vist fagedes, rouredes, castanyers, i alguns arbres de grans dimensions. El recorregut, molt maco.

El navegador ens ha marcat uns 23 km, quasi 1200 metres de desnivell i 6 h 40 de temps net. No hem fet cim, hem trigat molt en fer la volta sense parar gaire, i és que l'Alta Garrotxa és dura, i enganya una mica, no saps mai on aniràs a parar, si pujaràs o baixaràs, si vindrà un flanqueig... Al Pirineu comptes el desnivell que hi haurà  i les pedres i grimpadetes previsibles i tens una idea força exacte del que trigaràs a una ruta. A l'Alta Garrotxa no, té el seu encant però és dura.

Can Agustí, la única zona oberta de l'itinerari

Sant Feliu de Riu

Pel camí de les cascades a Riells del Montseny

Riells del Montseny té un encant especial que fa que hi torni. L’any passat vaig descobrir el camí de carboneres del Sot Llobater, feréstec i dur.  En un itinerari interessant pujava a Santa Fe i baixava per una pista, pels abandonats cortals d’en Perarnau fins a Riells altre cop.  Buscant la informació d’aquesta zona vaig saber que hi havia un gorg, unes cascades i un camí que era una alternativa parcial a la baixada per la pista que havia fet. Així que he tornat a la zona, ara amb el propòsit de seguir el torrent pel camí de les cascades i intentar connectar amb la pista que baixa de Santa Fe.

La primera sorpresa és el mal estat dels camins. Ni una indicació ni marca de pintura, alguna fita de pedres molt de tant en tant. La natura tampoc ha jugat a favor, i ens trobem un munt d’arbres caiguts que cal anar sortejant. La vegetació de tipus esbarzers també ha contribuït en molts punts a tapar els camins, ja de per si difícils de seguir. És una llàstima que la gent del Parc del Montseny no dediqui recursos a mantenir aquests camins.

El camí va tota l’estona tocant a l’aigua i sovint cal travessar el torrent. El paisatge és espectacular, però potser influït negativament per la dificultat de buscar el camí entre la vegetació, no em va semblar res de l’altre món, comparat amb altres torrents que ens podem trobar per les muntanyes catalanes. 

Molta vegetació caiguda

El famós gorg Negre és molt petit!

 

El camí de les cascades és curt i un cop es deixa el torrent es va a buscar la pista que baixa de Santa Fe i es surt a l’alçada dels cortals d’en Perarnau, just al davant. La tornada per la pista cap a Riells no té cap dificultat.

Es veu el camí?

Cortals d'en Perarnau

Cortals d'en Perarnau

 

L'església de Riells de Montseny, o abadia de Sant Martí, de la qual ja es té notícia des del segle X, és digna de visitar. És un lloc molt tranquil que convida a posar-se a caminar. Darrera l’església hi ha un petit nucli de cases, que inclouen un restaurant, portat per uns grans coneixedors de la natura de la zona, bolets, herbes, fruits, i on es menja molt bé. 

"El camí de les Cascades” és el nom que fou donat per mossèn Pere Ribot, rector de Riells, al corriol que hem comentat. Aquest sacerdot, a criteri del seu bisbe, era massa catalanista, i arribà a la parròquia de Riells del Montseny l'any 1941, en el que es pot interpretar com un exili o càstig, i s’hi va estar fins a la mort el 1997. Però en aquest racó trobà la inspiració. Va escriure poesia sobre la meravella del Montseny, es va apropar al  moviment excursionista, d’aquí que li agradés passejar pel camí de les cascades, i alhora convertí Riells en un punt de trobada de catalanisme i poesia durant el franquisme.

Ruta a wikiloc
 

Buscant gel fotogènic a la serralada Litoral, entre el Maresme i el Vallès Oriental

Aquests dies de la #siberiada al Maresme n’hem tingut, com és habitual a aquesta comarca, una versió lleugera. La serralada Litoral separa el Vallès del baix Maresme i és l’espai d’oci compartit dels habitants d’una i altra comarca. Al Vallès en ser interior, sempre té el clima més extrem, més fred a l’hivern i més calor a l’estiu. Així que vaig pensar que si volia veure i fotografiar algun torrent gelat havia de ser al vessant Vallès. I sortint de Vilassar de Dalt vaig pujar la serralada cap a la creu de Can Boquet i vaig baixar per l’altre costat. En arribar al torrent, lloc molt humit i fred, decepció, l’aigua no estava gelada, tan sols els esquitxos. Vaig seguir baixant per la pista fins un altre lloc, l’antic molí d’en Cuquet a la riera d’Ardenya. Tampoc vaig tenir sort, alguns trossets de gel però res espectacular. Certament les temperatures han estat baixes, com a tot arreu, però el fred de veritat que gela rius l’ha fet més amunt i més a l’interior de Catalunya. 

Les fotos són de l’aspecte d’aquestes rieres i el seu entorn a l’hivern. No s’hi pot fer més.

Diumenge quedava poca neu