Canigó, més que un poema èpic de Verdaguer

Vaig anar a veure Canigó de Jacint Verdaguer al Teatre Nacional de Catalunya i no puc deixar de fer algun comentari relacionat amb la muntanya. Vull dir que no comento la vàlua de Lluís Soler, quina memòria i quina veu!, ni la del músic, però a mi em van impressionar dues coses. Per una part, el gran coneixement de la natura que tenia Verdaguer. Es nota en les descripcions que fa, hi cita tot el que es veu caminant per la muntanya, animals, vegetals, roques, aigua, gel, estrelles, en versió poètica, és clar. Impressionant!. 

D’altra banda, admiro l’enorme coneixement que tenia de totes les valls i muntanyes del Pirineu. Amb els adjectius que posa a les valls o muntanyes es nota que hi ha estat, que n’ha copsat l’essència de cadascuna. “Com jardinera, la vall d'Eyne'ls mostra” o “en Cabdella, en Espot y Biciberri constelacions d'estanys d'atzur y vert”. 

Escoltar el cant IV, el passatge que sobrevola i descriu el Pirineu des de la carrossa de les fades, fa disfrutar només d’imaginar-ne la visió. La versió que recita en Lluís Soler és més depurada que l’original, diria que es concentra més en les valls i muntanyes, però, ja que no la tenim, us aconsello donar un cop d’ull al text original del que he posat l’enllaç (és massa llarg per reproduir-lo). 

Comença pel Pla Guillem sota el Canigó, va cap a la Collada Verda i Costabona, i així va citant la vall d’Eyna, la Cerdanya, Núria, Ribes i el Freser, el Coll de Finestrelles i el Puigmal, on ens diu la vista que té. Toses, Pla d’Anyella, Alp, Clot de Moixeró, Cadí, la canal del Cristall, i explica com el Segre va “enfondint” el llit a la Cerdanya, guardada per “quatre ciclòpiques torrelles” Noufonts, Carlit, Canigó i Meranges. Segueix del Puigmal cap al Cadinell on troba el Pedraforca, cap al Salòria, la Seu d’Urgell, la unió del Valira i el Segre, Setùria, el riu de Santa Magdalena, li amaga els ermitans de Sant Joan de l’Erm, veu Rubió, Collegats i l’Argenteria. 

Vola cap als cingles del Montsent, cascades de Gerri, Cabdella, Espot i Biciverri, i les tres valls del Pallars “que semblen solcs que gegantina rella a les tres branques del Noguera ha obert”. I veu Boí, i la roca dels dos Homes Encantats i cita l’Aneto on comença la descripció de la Maleïda (Maladeta) que l’impressiona molt i s’hi recrea en explicacions: “mirau sa gegantina altura: se quedan Vignemale y Ossau á sa cintura, Puig d'Alba y la Forcada li arriban á genoll; al peu d'aqueix olímpich abet de la montanya, son sálzers les Alberes, Carlit es una canya, lo Canigó un reboll”. 

Es desfà en explicacions de l’estil “Qué son los Pirineus? serpent deforme  que, eixint encara de la mar d'Asturias, per beure l'aygua ahont se banya Ampurias, atravessa pe'l mitj un continent”  i cita  el Mediterrani i l’Atlàntic, Espanya i l’Ebre, els Picos d’Europa, el cap de Creus. Torna cap a Viella i Lys, la vall d’Aran, “Vora'ls turons de Montoliu y d'Orla s'obre'l Pla de Beret á ses mirades” i d’aquí cap a la creu de sant Valier, Coflens i Isil, cap als llacs d’Aube, Tristany, Puig d’Alba i Fontargent, les valls d’Ordino i Incles. Contorneja la Coma d’Or herbosa, Font Viva, i el Carlit que “quaranta estany blavosos lo coronan” i acaba “Com áliga real que'l vol abaixa, declina'l carro d'or á la Bullosa”. I retorna al poema èpic que és Canigó.

Com veieu un viatge fantàstic pel nostre Pirineu en que quasi no hi falta res. Suposo que no devia haver caminat per Vallfarrera i per Cardós, i per això no apareixen a Canigó.