Llums de la Costa Brava, Platja d'Aro

Platja d'Aro

Platja d'Aro

Platja d'Aro

Al fons, Palamós, des de la zona de Torre Valentina

Posta de sol al Far (La Selva)

Mirant cap a Collsacabra

Mirant cap a Collsacabra

Mirant cap a Collsacabra

Mirant cap al Montseny

El Cap de la Gallina Pelada a la Serra d'Ensija, Berguedà

La Serra d’Ensija en conjunt amb Rasos de Peguera tenen un perfil típic que es reconeix des de bona part de Catalunya. El seu punt més alt és el Cap de la Gallina Pelada o del Llitzet, res de l’altre món, 2317 metres, però contrasta prou amb els seus voltants perque sovint es vegi bé la seva silueta des de bastant més lluny que el Berguedà.

Molta aigua arreu

Les restes de la casa del Ferrús i la paret de la Gallina Pelada

A l’excursió d’avui l’hem pujat pel costat sudoest després de fer una aproximació des del Pla de la Creu de Fumanya, on hem arribat des de Fígols. Les pluges abundoses dels últims dies han deixat la zona amb molta aigua, arreu veiem baixar torrents molt carregats d’aigua i algunes pistes i camins que hem vist han quedat destrossats.

Mar de boira a la Catalunya central, sobresurt Montserrat

La part més espectacular de l’excursió és des de les restes de la casa del Ferrús i la enorme roca que té a sobre, fins a la carena. El camí va vorejant la muralla de roca fins a un coll anomenat l’Estret. El GR i el Camí dels Bonhomes segueixen recte i nosaltres girem a la dreta 90º per pujar cap a la Roca Blanca, el primer cim de la carena de la Serra d’Ensija. És l’únic tram una mica complicat de la ruta. Si la roca és totalment seca no té cap problema, però després de les pluges hi havia llocs amb humitats o una mica d’aigua, i la inclinació de la muntanya en algun punt és important. Per això cal seguir estrictament les marques vermelles si un no es vol complicar la vida. No arriba a grimpada, és tan sols inclinació amb roca tipus Montserrat i alguna pedra solta. 

Molt bones vistes

Tram delicat si la roca és humida per la inclinació

Aigua de Valls, Busa, i molt més és el que es veu pujant

Les vistes són molt bones. Hem començat veient la muntanya més propera, Rasos de Peguera, i les planes de l’antic poble de Peguera i el seu típic roc, per darrera. Després hem anat veient les serres de Busa i Bastets, la mola del Lord, Port del Compte i els engorjats de l’Aigua de Valls. Lluny es veia fins i tot el Montsec. Quan hem arribat a la Roca Blanca hem vist Gósol, el Cadí, el Pedraforca i Saldes al seus peus, i al fons treia el cap, em sembla, la Tossa Plana de Lles ben nevada.

Gósol, Cadí, Pedraforca, Saldes

A l'esquerra, Rasos de Peguera

La carena de la Serra d'Ensija, a la dreta el Cadí

Situació del refugi Delgado Úbeda

Moixeró i Ripollès amb sol, nosaltres amb núvols

Gallina Pelada i Pedraforca mig tapats per les boires que van i venen

Un cop a la carena no hi ha cap problema fins al Cap de la Gallina Pelada, llàstima que ens ha començat a venir la boira. Aquí ja es veuen les muntanyes de l’altre costat, Moixeró i les del Ripollès, al fons el Pirineu. Seguint la carena s’arriba al refugi d’Ensija o Delgado Úbeda i més enllà al Pla de les Tores. Nosaltres seguíem el track de Toni Planas on recomana per la baixada arribar-se al cim de Creu de Ferro i baixar des d’allà que és més suau i segur en cas de pluja. Així ho hem fet sense cap problema.

Tornem a la visió de la zona on hem sortit: Rasos i plans de Peguera

Cim de la Creu de Ferro, nuvolades cap al Ripollès

Una bona excursió en terreny abrupte, desnivells, bona vista, molt berguedana.
Track

Valls precioses des de Bonabé, al Pallars tocant a l'Aran

La zona del massís de Marimanya em té captivat. Aquest estiu vaig pujar el Tuc per la vall de Basiver, des del Pla de Beret. Després vaig recórrer la vall de Marimanya de nord a sud fins l’estany de Baix, des de la pista prop de Montgarri. Fa uns anys havia recorregut la vall del Torrent de Cireres fins sota el pic de Moredo o Rocablanca. I em faltava la vall del mig d’aquestes precioses i tranquil·les  valls que baixen de la cresta Marimanya – Bonabé – Moredo. Són tres valls que tenen en comú vàries coses: són molt verdes, paral·leles i orientades aproximadament de sud a nord, amb camins poc marcats, però amb relativa facilitat per passar d’una a l’altra, amb diversitat de noms, un fet no gaire habitual al Pirineu, i amb molt pocs visitants. 

 

Sortim des de l'aparcament de Borda de Perosa

Una ullada de sol al començar

Valleta que porta de la zona de la mina de Bonabé a Llançanes

Arribem a veure els cims fronterers que segueixen la Noguera en la seva volta

Així que per visitar la vall del Torrent de Llançanes vam fer un itinerari circular sortint de Borda de Perosa per la pista que puja a l'antiga mina de Bonabé i anant cap a la vall de Llançanes. El dia va resultar plujós i no ens vam poder esplaiar caminant per la vall. Vam anar a buscar la collada del Ras o de Rocablanca per tornar per la vall  del costat, la del Torrent de Cireres. Seguia plovent i amb les boires no es veia res. La gràcia era caminar fins al fons de les valls de Llançanes i de Cireres o Ribereta de Rocablanca, però no veient els cims no tenia cap gràcia. 

 

Arc de sant Martí al matí, la pluja ja és aquí!

Vall de Llançanes, pluja

 

Llançanes des de la collada del Ras

Baixant per prats anem a trobar el Torrent de Cireres

El fet de sortir i arribar des de Borda de Perosa, on la Noguera Pallaresa creua la pista que va d’Alòs d’Isil a Beret, li dona una bona motivació a l’excursió. Per mi és un dels llocs més bonics del Pirineu. Malgrat la pluja, la tardor i els seus colors ens van animar l’excursió.

Tan sols vam trobar dos pastors que buscaven dues vaques perdudes, i al cap de poc vam sentir un gruny que tant podia ser l’ós com un gran cérvol, ens vam quedar amb l’intriga.

Ja som al Torrent de Cireres

Els camins estan preciosos

La zona de Bonabé és encantadora

La Borda de Perosa

I altre cop a la Noguera

 Track

Sobre la mina de Bonabé 

Sembla que s’havia extret plom i zinc, i potser manganès. Les referències són del  1er. Simposio Interfronterizo sobre el Medio Natural Pirenaico. Sort-2001, a càrrec de Josep M. Mata-Perelló i Roger Mata Lleonart del Museu de Geologia de la Universitat Politècnica de Catalunya i citen com a bibliografia Mata-Perelló, J.M. (1991).- Els Minerals de Catalunya. Arxius de la Secció de Ciències de l´Institut d´Estudis Catalans, T. XCIII, 442 pag. Barcelona. D’altra banda, un estudi de l’Ecomuseu de les valls d’Àneu de 2006 “Inventari d’elements prioritaris del patrimoni arquitectònic i etnogràfic del Parc Natural de l’Alt Pirineu. 2a fase” diu que la mina de Bonabé tenia la concessió per extreure zinc i plom entre 1965 i 1995, tot i que aquest últim any feia molt que estava abandonada.