Lliçons de Fukushima

Arrel de l’accident de Fukushima vaig començar reflexionant sobre els aspectes tècnics, he passat pels econòmics i he acabat en els polítics. M’explico. Sóc amant de la tecnologia per formació i per afecció, pel que quan vaig assabentar-me de l’accident a la nuclear em vaig plantejar el perquè havia acabat com va acabar, tot i que no ha acabat encara. Vaig llegir el que vaig trobar a l’abast i ho m’ho vaig resumir en problemes de disseny dels sistemes de refrigeració. 

Què trobo qüestionable? Que el sistema de refrigeració depengui de l’electricitat en un país de terratrèmols, i que el sistema de reserva d’aquest, el de gasoil, sigui tant fàcilment inundable a una zona de tsunamis. He llegit que Vandellós es va posar a 23 metres d’alçada per evitar possibles tsunamis.

Es sabut que en el disseny i construcció de les centrals nuclears es segueixen procediments molt rígids, es preveuen materials molt especials i cars, i estic segur que tecnològicament és possible fer una central segura al 100%, si deixem de banda el tema de l’emmagatzematge dels residus. Llavors, què ha passat? Aquí ja entren les consideracions econòmiques. Fer-la segura al 100% surt molt car, i segons els experts nuclears si la fem tant segura ja no és competitiva aquesta energia. Raonament fantàstic, posem per davant l’economia a la seguretat de la població local, dels tècnics de les plantes i del medi ambient present i futur. Es que amb més cost per kW també serien competitives les energies alternatives!.

I ara entrem a l’aspecte polític. Si les raons són econòmiques, sotmeses a les pressions dels diferents lobbys, són els polítics que hem votat els qui decideixen quin model energètic s’utilitza. Qui decideix que es farà més cas al lobby de nuclears, al d’energies alternatives o al del petroli i gas?  Segur que són els politics? Pel que hem aprés amb la crisi financera mundial que estem vivint, no seria més correcte dir que els poders financers s’han imposat als poders polítics? Perquè sinó s’han abocat tants diners públics a les entitats bancàries? Perquè Islàndia és un cas aïllat en que el poble es nega a pagar amb diner públic els errors del poder financer?

Segurament per casualitat han coincidit en el temps la crisi financera global i l’accident nuclear de Fukushima, i l’aprenentatge a fer de les dues situacions és que les decisions econòmiques preses pels poders financers han passat per damunt del poder polític, i d’alguna manera, per tant, del benestar de la població, i també ha passat per damunt de la seguretat actual i futura de la població i del medi ambient. No és nova aquesta conclusió, ja es deia, però entenc que ara ha quedat demostrat empíricament. Pobra democràcia!.

Tímids brots verds al Montseny

Santa Fe del Montseny baixant cap a Riells

Violència al cinema. Però no a La red social

Sóc un personatge tant estrany que no vaig mai al cinema. I quan dic mai, vull dir cada tres anys més o menys. Perquè? Doncs perquè a la gran majoria de les pel·lícules hi ha alguna escena de violència, i estic convençut que la violència incita a més violència. No vull contribuir a que es facin més pel·lícules amb violència i per això no hi vaig. 

Pel que sembla sóc molt estrany de pensar això, tothom m’ho discuteix, fins i tot als educadors els sembla bé que la canalla vegi pel·lícules violentes, i jo estic convençut que a còpia de veure escenes violentes al cinema, a la televisió, als anuncis, a internet, etc. el que aprenen és que la violència és un mitjà més de que disposen per resoldre els problemes de la vida. I així ens va, mobbing escolar, mobbing a les empreses, violència domèstica, manifestacions violentes, amenaces, novatades, ... sembla com si no es pogués viure sense exercitar la violència física contra un altre.

M’havien aconsellat una pel·lícula en que no hi havia violència i vaig anar-hi. La red social, el fenomen Facebook. Em va agradar com descriu l’ambient de les universitats americanes, el món dels clubs més o menys exclusius, els nens rics als que mai ningú els porta la contrària, les diferències est oest a Estats Units, la novetat que ha suposat que nois de vint a vint i cinc anys creïn i facin créixer empreses de molts diners, els enemics i els judicis que això representa, bé força interessant per mi. Com podeu suposar pel que he comentat sobre la meva freqüència de veure pel·lícules, ho sóc tot menys crític de cinema. De totes maneres crec que és molt recomanable per conèixer una mica els orígens d’aquestes noves eines.

Camins amb història. Carboneres al Montseny

Diumenge passat vaig estar d’investigació de camins pel Montseny. Sempre m’ha sorprès el gran potencial que té aquesta zona per a tot tipus d’activitats en relació a la petita distància als grans nuclis urbans de l’entorn de Barcelona. Per mi el Montseny és una font inesgotable de sorpreses. Aquest cop volia seguir un camí de carboneres que puja de Riells cap a Santa Fe pel sot Llobater. Les parts baixes del Montseny han estat habitades des de fa molts segles, la qual cosa ha donat peu a una considerable xarxa de camins, molts dels quals quasi perduts. El camí que vaig seguir respon a una activitat que pel que explica Jaume Enric Zamora Escala a El carboneig i la farga es remunta al paleolític (www.diba.cat/parcsN/parcs/fitxers/pdf/p03d074.pdf). Les necessitats i la disponibilitat energètica han canviat molt des de llavors, però fins fa uns cent anys, al massís del Montseny, es feia carbó vegetal al mig del bosc construint unes carboneres a base de troncs apilats. Aquest carbó es baixava als nuclis de població amb l’ajuda de matxos d’abast. 

Per tot el massís hi trobem carboneres, i en el camí que puja de Riells a Santa Fe n’hi ha bastants, es veu la terra molt negre i una petita esplanada com a indicatiu que allà hi havia la carbonera. Fa cent anys aquests camins devien estar molt transitats i es devien mantenir en perfecte estat. Ara el que és estrany és trobar-hi algú i malgrat les indicacions de la ruta del mapa Alpina del Montseny el que costa és seguir el camí. Sort en tenim dels navegadors GPS i de que buscant per internet sempre es troba algú que ha penjat alguna ruta semblant a la nostra, sempre que haguem tingut la precaució de buscar-la abans de sortir, cosa que no és el cas. 

Al ser un massís amb tanta història i amb tantes persones i animals que s’han mogut per aquests camins, permet moltes variants d’excursions, pujo per aquí baixo per allà, m’arribo a un collet, sempre amb una vegetació força variada i salvatge, deguda, als desnivells considerables que ens trobem  i a les diferents orientacions de la muntanya.

Tal com passa sovint quan busques informació d’alguna cosa i en trobes molta més del que pensaves, aquests camins del Montseny creen una certa addicció. He trobat vàries rutes similars a la mateixa zona, ara caldrà buscar el temps per anar-hi.

Millores a la Sagrada Família

En una entrada anterior vaig explicar les sensacions d’un concert a la Sagrada Família. Si ho recordeu l’espectacle va ser magnífic però fallava l’acústica i la temperatura. Ara farem un exercici d’imaginació, amb tota la modèstia del món, per veure què hauria d’haver planejat Gaudí perquè això no passés.

En primer lloc no crec que Gaudí pensés que hi posarien 3500 persones allà dins, o si més no devia pensar que els que volguessin escoltar el que digués el capellà es posarien a la nau central, els de les files de davant de la qual són els qui van sentir bé la música.  Per contra, Gaudí va repartir espais elevats, suspesos a la nau central i laterals, per cantants. Si aquests espais els omplim de cantants potser sí que tothom ho sentiria bé. Però llavors fallaria igualment l’acústica si posem els solistes a la zona de l’altar.  Pot ser que a l’època de Gaudí fos impensable que uns solistes cantessin a una església, tot i que diria que ja s’havia fet a les èpoques glorioses de música religiosa de Bach, Mozart i demés.

Per tant, sense ser tècnic en acústica, i tenint en compte que això vol ser tant sols un divertimento tècnic imaginatiu, crec que Gaudí o els seus successors, haurien d’haver previst incorporar materials calents com es fa a tots els auditoris per frenar els rebots del so. Però podem pensar que a la Sagrada Família el so no rebotava, sinó que es perdia en les alçades, i que si hi posem fusta per captar el so encara haguéssim sentit menys la música. Probablement el que caldria seria un sacrilegi arquitectònic – artístic consistent en tapar l’interior de les columnes per tal de tenir una nau homogènia. Un cop això fet potser sí que es podria condicionar amb materials calents que esmorteïssin el so.

I ara anem per la temperatura. El fred venia en part per corrents d’aire. No vaig ser l’únic que es va estar tot el concert amb una corrent d’aire a la cara. Això em feia pensar que per aquelles columnes, per aquells passadissos que porten als espais penjats o que porten a les fileres de seients una mica elevades de les naus laterals, hi deu passar aire. Per la temperatura que teníem és imaginable pensar que alguna corrent d’aire provenia directament de les columnes que s’enfilen desenes de metres per sobre de la nau. Si fos així, es podria pensar en aprofitar aquestes corrents d’aire per moure uns molinets de vent i produir energia elèctrica. Què en podem fer d’aquesta energia? Sí, ho heu endevinat, podríem posar unes estufetes per escalfar el personal. Si a cadascuna de les columnes enormes que coronen el temple i a cada forat d’entrada d’aire que trobeu per la basílica hi poséssim rodetes d’energia eòlica jo crec que sortiria una energia prou aprofitable. S’haurien de fer números i proves, però per l’objecte del que estem imaginant ens serveix. Aconseguiríem tenir calefacció, potser modesta, però gratis.

Concert a la Sagrada Família

Divendres passat vaig assistir a un concert d’orquestra, solistes i corals a la recentment estrenada basílica de la Sagrada Família. L’obra era el Pessebre de Pau Casals, i no entraré a valorar l’aspecte musical perquè malgrat que fa molts anys que assisteixo a aquest tipus de concerts, sobretot de corals, coses de la família, no hi entenc.
 
No es pot negar que bona part dels assistents hi érem perquè una ocasió de poder veure com havia quedat la Sagrada Família no es presenta cada dia. Assabentats pels mitjans de comunicació de les cues d’hores, que es fan cada cap de setmana de gener, per veure la basílica en qüestió no era el cas deixar-s’ho perdre.
 
Així doncs fem una cua no massa llarga i entrem. La primera sensació és d’immensitat, és molt gran per dins, i malgrat que s’hi ha allotjat més de tres mil persones pel concert i que entre orquestra i corals en sumen tres-cents més, els humans quedem relativament insignificants. La segona sensació és “kamako”, la veritat és que fa goig. La combinació d’estructura i algunes parets antiga i altres parets, finestres i detalls moderns dona una barreja molt adequada.
 
Quan comença el concert tenim una altra sensació. La quantitat de pedra, de columnes, la seva alçada, i que no hi hagi res de fusta, cortines o materials càlids, fa que el so es perdi per les alçades suposo. Els que estan a la nau central i a les files de més endavant diuen que ho han sentit bé, però la resta del públic no. Hi ha gent als laterals de la nau principal i a les zones a banda i banda de l’altar de la nau principal. Unes pantalles de televisió repartides per tot el temple permeten veure els músics. Quan va aparèixer el primer solista ens vam quedar parats de no sentir-lo, veiem que cantava, per la pantalla, però quasi no el sentíem. Els cors, per contra, se sentien força bé, tot i que un cor de tres-centes persones a un lloc amb bona acústica seria impressionant, i aquí no va ser el cas.
 
I quan portem una estona de concert, la última sensació és de fred. Feia molts dies que a Barcelona no en feia i la casualitat va fer que el concert fos justament en onada de fred, coses de la natura, ves què hi farem. Però quan dic fred vull dir molt fred, calculo que uns 7ºC. Per la pantalla veies el que tocava la flauta travessera com li tremolava. El públic s’anava posant a sobre tot el que tenia, bufandes, gorres, mocadors, tot anava tapant el sofert públic.
 
Alhora la gent es va començar a moure. En teoria marxaven sota la consigna que vaig escoltar “Amb el fred que fa i per no sentir res, marxem”, però és clar, la gent no havia anat a la Sagrada Família per marxar al cap d’uns minuts, així que es quedaven passejant, mirant enlaire, fent fotos, uns tornaven, altres s’incorporaven als que marxaven, vaja mogudet, un concert mogudet com no havia vist mai.
 

En resum, malgrat no entendre de música diria que els solistes, la orquestra i les corals ho van fer molt bé, i té seu mèrit treballar en aquelles condicions. L’espectacle de la música en aquell entorn era molt maco, però l’acústica, per la majoria, i el fred ho van deslluir.

Camí d'Escalarre, valls d'Àneu