Imatges de les valls d’Àneu: Isil, Noguera amunt

Des d’Esterri d’Àneu, seguint Noguera Pallaresa amunt, el riu s’embarranca en una zona salvatge, es troba Isavarre, i poc més enllà una petita presa, la de Borén. Estava tot gelat, però a la vora vaig trobar un fenòmen curiós: el fons cobert de neu, damunt l’aigua, i flotant una mica de gel.

Més amunt, l’encreuament cap a Sorpe i la nova carretera de la Bonaigua, i seguint Isil. Isil té molt encant, l’església de fora el poble amb cementiri adossat, l’església del poble entre rius, el pont, la part vella ... 

La Noguera Pallaresa al seu pas per Isil

I seguint Noguera amunt, l’últim poble de la vall: Alòs d’Isil. Ara l’han espatllat bastant amb uns apartaments que tapen la vista del pont romànic des de la plaça, però es manté l’església, la font, la casa del Tor d’Alós, famosa per la seva riquesa a tot el Pallars. Es deia que l’amo de la casa podia anar fins molt lluny del Pallars dormint sempre a casa seva.

La casa del Tor d'Alós i la serra de Pilàs

Campanar d'Alós d'Isil

I seguint la Noguera arribaríem al Pla de Beret, però això un altre dia ...

Raquetes per la vall de Nyiri, Cerbi (Valls d’Àneu) i la batuda del senglar

Després d’aquests dies de fred intens i molt de vent calia avaluar una mica on trobaríem bones condicions de neu per caminar. Molts llocs estan pelats, sense neu i a altres hi ha molt gel, així que de les valls d’Àneu ens vam decidir per la d’Unarre. Al poble de Cerbi surten els itineraris per anar a l’estany de la Gola per la pista i també el de la vall del Nyiri cap a l’ermita de Sant Beado, que al final de la vall et deixa sota de l’imponent Mont-Roig. Volem anar a Sant Beado.

Sortim de l’aparcament de Cerbi, on les escales de l’església s’han convertit en un enorme tobogan de gel, i al cap de poc la neu s’enfonsa bastant pel que ens calcem les raquetes. Arribem a la petita instal·lació hidroelèctrica on es separa el camí que va a trobar la pista de la Gola i seguim amunt. Sentim molt enrenou de gent i gossos. Al cap de poc trobem un caçador que ens diu que hi ha batuda del senglar. No hem vist cap cartell que ho indiqui. Ens diu que ja ha avisat als seus companys que nosaltres estem per allà caminant. Seguim i trobem un altre caçador. Pregunto si correm perill i ens aconsella no cridar, parlar fluixet per no espantar als senglars, i no moure’ns del camí. No molt convençuts seguim amunt. Ara sentim un bon seguit de trets. En arribar al proper caçador ens informa que n’han caçat un, que ell la rematat quan baixava ferit. Diem que anem a Sant Beado, i ens diu que ell no ho aniria, que justament la batuda del senglar puja per la pista de la Gola i tomba cap a Sant Beado, baixant en direcció contrària al que volem fer nosaltres. Així que ens trobaríem els caçadors “perseguidors” de cara. Veient que cada cop els comentaris dels caçadors són menys convincents, arribem fins al pont on el camí creua el riu per pujar a Sant Beado i tornem cap a Cerbi.

La pista de l'estany de la Gola tallant la muntanya

Vall del Nyiri, pont que creua per pujar a sant Beado

Fins aquí hem arribat, més val tornar vius

La vall vista en direcció a Cerbi

  En arribar altre cop a la instal·lació hidroelèctrica, per variar, agafem el camí que va a trobar la pista de l’estany de la Gola, i a l’encreuament de camins hi ha uns tot terrenys aparcats i sorpresa: Un cartell indicador de la batuda de senglar! És a dir, el cartell l’han posat per on els caçadors van a fer la batuda, per la pista. Si n'hi havia al poble, no l'he vist, i hem passat just per l'església des de l'aparcament.

 

De totes maneres hem tingut sol, les muntanyes estan molt maques i la neu es deixava caminar. La vall del Nyiri, un altre dia, és tranqui-la i bonica. I ja que hem acabat abans del previst anem a dinar a casa Tonya d'Unarre, un gran lloc: menjar, tracte, decoració rural.

Hivern a l’embassament de la Guingueta

L’ embassament de la Guingueta és una meravella pels fotògrafs. Sempre es troba alguna cosa motiu d’inspiració. I si sou afeccionats a la fauna encara més, quasi sempre hi ha ànecs coll verd.

Buscant gel fotogènic a la serralada Litoral, entre el Maresme i el Vallès Oriental

Aquests dies de la #siberiada al Maresme n’hem tingut, com és habitual a aquesta comarca, una versió lleugera. La serralada Litoral separa el Vallès del baix Maresme i és l’espai d’oci compartit dels habitants d’una i altra comarca. Al Vallès en ser interior, sempre té el clima més extrem, més fred a l’hivern i més calor a l’estiu. Així que vaig pensar que si volia veure i fotografiar algun torrent gelat havia de ser al vessant Vallès. I sortint de Vilassar de Dalt vaig pujar la serralada cap a la creu de Can Boquet i vaig baixar per l’altre costat. En arribar al torrent, lloc molt humit i fred, decepció, l’aigua no estava gelada, tan sols els esquitxos. Vaig seguir baixant per la pista fins un altre lloc, l’antic molí d’en Cuquet a la riera d’Ardenya. Tampoc vaig tenir sort, alguns trossets de gel però res espectacular. Certament les temperatures han estat baixes, com a tot arreu, però el fred de veritat que gela rius l’ha fet més amunt i més a l’interior de Catalunya. 

Les fotos són de l’aspecte d’aquestes rieres i el seu entorn a l’hivern. No s’hi pot fer més.

Diumenge quedava poca neu

Pels camins del Puigsacalm: verticalitat i vistes excel•lents

Entre la Garrotxa, Osona i Ripollès s’alcen diverses serres que configuren uns paisatges molt interessants: els cingles de Cabrera, Pla d’Aiats, la serra de Milany, Llancers i el que anem avui, el massís del Puigsacalm. És terra de fagedes, de vistes sobre les planes que l’envolten i de cingles, pel costat garrotxí, que li donen una verticalitat que no té per l’altre costat. 

El coll de Bracons separa la plana de Vic de la d’en Bas. D’allà arrenca l’itinerari més fàcil de pujar al Puigsacalm. De Sant Privat d’en Bas surten els itineraris clàssics, els d’abans de fer la carretera del Coll de Bracons. El desnivell des de la plana d’en Bas és molt superior, de l’ordre de 1000 metres, que no està gens malament per un cim de 1500 metres, i a més es pugen bastant de cop, seguits. Com a entrenament és excel·lent, i per gaudir de bones vistes també.

La fageda per on puja el camí de les Olletes

Sortint de la zona d'esbarjo Pla d'en Xurri i pel restaurant can Turó es puja per la fageda. Quan ja s’ha fet bastant desnivell es troba el santuari de la Mare de Déu de les Olletes, un lloc curiós al mig de la muntanya, amb una esplanada i una roca amb uns forats que li donen nom. La petita església en una cova, amb un púlpit de pedra fora de la cova, i unes restes d’edificació més amunt. 

Santuari de la Mare de Déu de les Olletes

Cavitats a la roca de on suposo ve el nom de les Olletes

Passat el grau, en un lloc amb un indicador, el camí s’uneix amb el que va pel salt del Sallent. Allà mateix surt una pista cap a l’ermita refugi de Santa Magdalena del Mont. Val la pena desviar-se per veure-ho. Una antiga ermita, amb masia, posteriorment habilitada com a refugi. Ara l’entorn està tot arreglat però el refugi tancat: encara hi ha un imprès que indica el preu en pessetes!.  És un paratge diferent de la fageda de pujada al Puigsacalm, molt obert, prats, i magnífiques vistes del Pirineu i de la plana garrotxina. 

Santa Magdalena del Mont

Canigó i Santa Magdalena del Mont

De Santa Magdalena es pot pujar una mica més seguint el cingle i s'amplien les vistes cap a la vall d’en Bas. A tocar hi ha el Puig Corneli, separat pel coll de Joanetes del massís de Puigsacalm. És particularment sorprenent el contrast entre la plana rigorosa i les muntanyes de la Garrotxa. Pel que sembla aquesta planúria és deguda a l’activitat volcànica de la zona, que va crear una barrera natural al riu Fluvià formant una petita presa – aiguamolls, que no es van assecar fins al segle XVII per les terres i altres materials que va anar aportant el riu.

Puig dels Llops des de Santa Magdalena del Mont

Puig dels Llops des de Santa Magdalena del Mont

Vall d'en Bas

Retornant a l’encreuament de camins amb indicador es reprèn el camí original fins un altre indicador que deixa triar entre pujar pel Puig dels Llops o pel camí dels Burros. Un diu 30 minuts i l’altre 1 hora fins al Puigsacalm. El dels Llops puja directament mentre que el dels Burros té un pas amb ajuda de cordes, en començar, i va planejant pel mig de la cinglera en direcció al coll de Bracons. 

Puig dels Llops des de l'indicador del camí del Puig dels Llops i dels Burros

Pas dels Burros

Perfil del Puig dels Llops des del camí dels Burros

Pas dels Burros

En resum uns camins interessants per caminar amb verticalitat, desnivell, i vistes excel·lents. El més adequat sembla ser fer  la volta  pujant pel salt del Sallent, Puig dels Llops per fer el cim i baixar per les Olletes.